Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós en què captem trets matriarcals i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “L’estendard”. Uns pares consideren que el seu fill ha de fer món i resolen “fer-lo viatjar per veure si s’eixeriviria i, a aquest efecte, li donaren una bossa plena de diners, la benedicció i li encomanaren anés amb la pau de Déu a veure forces terres” (p. 163).

“Heus aquí que el noi se’n va i, caminant caminant, arriba a una casa” (p. 163) en què eren pobres. Aleshores, el jove, que tenia bona empatia i era generós, els donà els diners que portava i se’n torna a sa casa (p. 163).

Els pares, de nou, confien en ell, li donen diners i esperen que torne més viu de lo que era. Per consegüent, copsem que els pares donen facilitats al fill, un fet que podríem empiular amb l’educació matriarcal.

“I heus aquí que el jove se n’anà pels carrers d’una ciutat i, passant per un mercat, veié una captiva, jovencella i bonica” (p. 163) i el noi paga el rescat de la jove i, així, “la noia fou deslliurada” (p. 163). És a dir, que el jove valora positivament la part femenina i la dona.

Tot seguit, els dos jóvens se’n van a la vora de la mar, ell li dona de la seua roba i li demana “què és lo que sabia fer per guanyar-se la vida” (p. 164). I, com que ella només sabia brodar estendards i el jove li diu que només sap tocar la guitarra, acorden que, “mentres tu brodaràs, jo aniré per la ciutat a cercar” (p. 164). Així, copsem una bona relació entre tots dos, esperit emprenedor i que es complementen molt bé.

La jove era filla d’uns reis molt poderosos que “eixien a la vora del mar per veure si d’ella, n’haurien noves” (p. 164). Un dia, els pares de la noia veuen un vaixell “que duia un estendard a on hi havia brodat el nom de sa filla” (p. 164) Els reis, molt oberts, preguntaren els mariners qui els havia donat aquell estendard, i els mariners els responen que, “en terra de moreria, hi havia un jove i una noia, que ella brodava estendards” (p. 164). Ací captem que els pares també estan interessats per la filla, pels descendents.

Més avant, els reis prometen una recompensa si anaven a cercar els dos jóvens, però els mariners tornen amb la filla i, quant al noi, “l’agafaren i van tirar-lo de cap a mar, mentres el barco va anar caminant fins a arribar a la terra dels pares de la noia. (…) Mes la noia era tota trista des de que havia perdut al jove” (p. 164).

Mentrestant, el jove, nadant, “va trobar una barca amb un home que anava a dins, que el féu pujar (…). El jove li va explicar la seva història i ell li va dir què és lo que sabia fer per guanyar-se la vida.

I diu el noi:

-Solament sé tocar la guitarra

I l’home diu:

-Doncs, jo, cantar. Anirem tots dos plegats pel món i, així, podrem viure” (p. 165).

Ja en terra, un dia aplegaren a una ciutat que era la capital del regne, “a on, de seguida, els feren anar al palau del rei” (p. 165), on estava la jove. I, quan la noia veu el xicot, “va conèixer al seu amant i va contar als seus pares la seva història i com aquell era el jove que l’havia salvada. I els pares en foren tan contents que li donaren la sua filla per esposa” (p. 165). Com veiem, la jove té la darrera paraula i és qui ha triat amb qui es casaria i, a banda, els pares li fan costat i li ho aproven.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.