Continuant amb l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, el capellà Serafí Planesdemunt addueix un refrany eròtic a l’amic, “A Palau, es tanquen lo cul amb clau” (p. 221) i que, si prosseguíssem considerant detingudament ambients més amplis, “com la vall i la comarca, trobaríem també més d’una anècdota entretinguda. Però, sens dubte, que aquestes són molt més escasses perquè la consciència de pertànyer a una mateixa vall i, sobretot, a una mateixa comarca, són ací dalt molt més febles” (p. 221) i, per tant, és major el vincle al poble.

Igualment, li afig que “el recurs de crear-se enemics forasters, per tal d’unir solidàriament els membres d’una comunitat, ha estat un enginy, emprat sovint pels poders públics” (p. 222) i, així, més bé de les ciutats.

Potser tinga a veure el comunalisme, el qual copsem en la rondalla “El campanar d’Aramunt”, un tret relacionat directament amb el matriarcalisme i, per tant, amb les poblacions catalanoparlants. “Des de principis de segle [XX], alguns familiars han anat abandonant l’antiga població murallada i s’han edificat una casa nova a les ‘Eres’, més a prop de les terres de conreu.

Expliquen els pobles veïns que, una vegada, els qui vivien a les Eres, es van reunir i van determinar de fer baixar al nou poble, l’església vella” (p. 226). La vespra d’escriure aquestes línies, el 1r de gener del 2023, llisquí unes paraules que David Algarra, autor del llibre “El Comú català”, havia plasmat en Twitter eixe mateix dia: “Segons historiadors, com Pablo C. Díaz Martínez, la constitució de monestirs familiars alt-medievals[1] podria respondre a un subterfugi legal de les comunitats camperoles per mantenir les seves propietats familiars i béns comunals que estaven sent usurpades pel poder visigot.

Això pot canviar les coses respecte a les afirmacions que el monacat va crear el comunal. El comunal era anterior i les comunitats camperoles van transformar-se en monestirs perquè els seus béns estan protegits sota el nou ordre constituït”.

A banda, en el relat, llegim que, “A més dels homes més forçuts, hi van acudir també les dones, canalla, gossos i tot gat i fura que pogués aportar-hi una mica de força” (p. 226).

En la rondalla que segueix, “’La xent del lloc’”, també recollida per Pep Coll, veiem que “Un veí del poble ribagorçà de Durro va anar a Sort per solucionar uns assumptes comunals” (p. 228) i, quan aplega a la capital del partit, “En veure aquell beneitot de muntanya, els senyors de la vila van voler burlar-se d’ell, que, més que un delegat municipal, semblava un encortador de llops” (p. 228). El muntanyenc, quan parla amb un oficinista, li diu “resulta que ahir, a la vetllada, la gent del lloc ens vàrem reunir i vàrem determinar que, per a parlar amb vostès, ja era prou bo jo! -contestà de bona fe” (p. 228).

Per consegüent, Pep Coll torna a traure un relat en què apareix el comunalisme: decisions en grup i entre la gent (cal pensar que hòmens i dones, perquè, si no, hauria escrit “els hòmens”).

En acabant, dos treballadors més de ciutat, tracten el veí de Durro com qui mira els altres de dalt a baix i, al capdavall, “l’home s’acostà els dos dits índexs a la boca i féu un xiulet lànguid i suau” (p. 228), detall (el de la suavitat, que podem lligar amb lo matriarcalista com també ho faria la dolçor). Aleshores, els treballadors de camisa blanca li demanen:

“-No sabeu xiular més fort? -insistiren els funcionaris (…).

-Prou, però, com diu la dita:

            Quan els burros són a prop,

            no cal xiular tan fort!

Després d’aquest moc tan ben donat, aquells pinxos de sabata baixa van quedar ben motxos i més mansos que el matxo vell, van atendre aquell senyor, sense dir ni xerric ni merlic” (p. 229). I, per tant, els de la ciutat han fet lo que volia el del poble i, de rebot, el matriarcalisme ha continuat, en aquesta narració, per mitjà del veí de Durro.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Lo que es sol dir Alta Edat Mitjana va des del segle V (amb la caiguda de l’Imperi Romà d’occident) fins al segle XI, quan els castells i els senyorius comencen a guanyar, a poc a poc, espai i protagonisme a lo comunal, i en què, com ara, el paper de la dona és molt important i de primer orde, àdhuc, a nivell polític i de la pagesia.