Continuant amb les respostes relatives a la dita “Primer l’obligació que la devoció”, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, escrigueren “Sempre ho havia sentit a dir a casa, tant al pare com a l’àvia. ‘Primer l’obligació que la devoció’ i també ‘Feina feta no té destorb’. Coses de l’època!!

També deien ‘Qui és vago, no farà res a la vida’.

El meu pare era nat l’any 1923.

Ha plogut molt des de llavors…

Comarca de la Selva” (Rosa Rossell), “L’àvia, nascuda el 1890 i la mare, el 1927, ho deien sempre. I jo, també” (Roser Rabionet), “Sí” (Mercè Guillem), “Sí” (Angel Bonet Gris), “Primer, arreglar el teu quarto i, després, ves a missa, al rosari, o a on tu vulguis” (Elvira Vila Domenech), “La meva àvia (1906) ho deia i, la meva mare, que és del 1926, li ho he sentit dir sempre” (Joana Merelles Aguilar), “Sí, sí. Era la seva manera de viure. Tot el que compartiu!!! La manera de viure de la meva àvia!!” (Asela Cosculluela Farras), “A casa meva, sí que es deia: tant la mare com la tieta, però també ens feien resar molt. Es resava el rosari cada dia. I, abans de menjar, ens feien beneir la taula i, quan acabàvem, havíem de donar gràcies” (Montserrat Bosch Angles), “Encara es diu!!!” (Carme Masó Gratacós), “A casa meva, volia dir que s’havia de fer primer la feina i, després, la diversió o l’esbarjo” (Mercè Granat), “La meva mare (1910) ho deia, però no era per a referir-se a l’Església, més aviat, a l’esbarjo. Com, per exemple, fer els deures primer. El meu pare (1900) deia ‘Qui de jove no treballa, de vell dorm a la palla’” (Montse Verdeny), “Sí. Era, i crec que encara és, molt dit. Primer, la feina, estudia, etc. I, després, l’esbarjo. Si ho fem així, segurament, amb el temps, ens anirà millor” (Teresa Celades), “I jo dic el mateix” (Carmeta Vila Morell), “La meva mare també m’ho deia, primer. I també ens deia ‘Els cansats fan la feina’. Quan els ho dic als meus dos néts, la meva filla no ho vol!!” (Angels Bonjoch Seuma), “A casa, no es deia, es feia. Si no estava tot fet, no podies sortir, fos allà on fos: missa, ball, excursió…” (Marina Josa Vellve), “Sí” (Conxa Miralles Asensi).

Igualment, també comentaren “La meva mare, del 1920, i la meva àvia, del 1894, les dos m’ho deien constantment. I no eren gens de missa, ni de resar” (Pilar Soteras), “La meva va néixer el 1913 i ho deia la primera: resar el rosari, no; però, cada diumenge, era a l’església” (Teresa Masclans), “La meva àvia, de 1907, sempre ho deia. Primer, sempre, les obligacions. Per la resta, ja trobarem temps” (Pilar Sole Naudi), “Qui està bo per a les festes, està bo per a les vespres” (Lourdes Boïgues), “’Primer l’obligació que la devoció’, ho deia ma mare, nascuda al 1916, però jo també ho dic i soc del 1946” (Maria Diu Foro), “M’agraden molt totes, i les conec. També ho sentia dir a casa meva. Algunes vegades també ho dic!!” (Gloria Tort), “La meva mare, 1946, sempre ho ha dit. A casa seva, li ho deien: la seva mare, del 1910, i la seva àvia. Pròpiament, dita d’haver de fer la feina quan toca. I la feien pencar, des de ben petita, en tasques de la llar” (Lourdes Cera), “Ma mare ho deia i ho practicava. Tot i que era molt devota i els diumenges, a nosaltres, ens feia anar a missa, ella es quedava a casa rentant la roba i de feines que no podia fer els dies feiners” (Joan Peypoch Fochs), “A mi, m’ho deien els avis quan tenia ganes de jugar i havia de fer deures o ajudar a casa en alguna tasca… Significava que havia de fer la feina (obligació) abans de fer el que tenia ganes (devoció)” (Teresa Baqueró), “A mi, m’ho deien, però no érem gaire religiosos. La ‘devoció’, com el temps d’oci: primer, la feina i, després, la gresca” (Montserrat Martí), a qui Pepa López Polo comenta “El mateix que tu. Primer, la feina i, després, la festa”; “Així m’ho deia l’àvia (1909), fent referència que primer calia fer la feina de casa, els deures d’escola i, després, ja podria jugar” (Mònica Serret Miralles), “Sí, sí: ho deien” (Valentí Juvé).

En el grup “De Reus al món”, el 14 de maig del 2022 plasmaren “Sí. I tant! La mama i l’àvia materna” (Montserrat Cortadella), “Frase de la meva besàvia, avi i pares i, fa un moment, a la meva filla” (Jose Luis Rius), “A casa meva, mai. Potser perquè eren anarquistes?” (Montse Sambró), “I tant! I nascuts després del 1920” (Ana Maria Gras Torrents), “Sí. La mare i àvia, som de la Noguera. El que he sentit era ‘Les coses, les fem perquè toca fer-les; altres, perquè ens agrada fer-les’” (Anna Maria Taboada Ribera), “Sí. Recordo haver-ho sentit” (Maria Eugenia Abril Buleo), “A casa, des dels meus avis, que sé que un va néixer al 1893, si no recordo malament. Encara la fem servir de tant en tant” (Queta Zama).

En el grup “Així parlem en català”, el 15 de maig del 2022 ens comentaren “D’elles, ho vàrem aprendre. La mare és del 1936 i l’àvia era del 1901” (Josep Llop Vallverdu), “A casa l’àvia, i jo mateixa, també l’he fet servir. Exemple: ‘Mainada: no sortiu a jugar, fins que no tingueu els deures fets: primer l’obligació que la devoció’” (Rosa Playan Serrano), “Encara la faig servir. L’àvia i la mare, la deien. Jo els la dic, als meus nets” (Maite Ferrando Martin).

En el grup “Paraules o expressions del català que més ens agraden”, el 15 de maig del 2022 escrigueren “La meva mare era del 1919, però, tot i venir d’una família religiosa, no estava per sacrificis. Era més fàcil que digués frases fetes que les d’obligar així” (Escolastica Muñoz Marchante).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el mateix dia ens posaren “Sííí. Primer l’obligació que la devoció. La faena de hui no la deixes per a demà” (Lourdes Hernandis), “En ma casa, ho deien les iaies i ma mare. Jo, de vegades, també ho dic” (Rafa Taengua).

En el grup “Apunts d’història de Catalunya (la veritable)”, el 16 de maig del 2022 ens comentaren “A la meva família, encara es diu” (M Auxiliadora Medina), “A casa meva, a Moià, es va dir tota la vida i ho posaven en pràctica sense dubtar-ho: fins que la casa no estigués ben neta i endreçada, no es permetia cap ‘distracció’, i també pel que fa a la roba i neteja personal.
La raó, una de les raons, era que no fos cas que els passés res pel carrer i les haguessin de dur a casa o a l’hospital i fer-los una revisió” (Àngel Blanch Picanyol).

Afegirem que ma mare, el 19 de maig del 2022, em comentà “Això no és sols la devoció (per anar a l’església), sinó, per exemple, tu tens el costum de fer la partideta… Primer és el treball i, després, ja te n’aniràs amb els amics. Però això pot ser en tots els àmbits”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.