“Les parelles es constituïen per invitació de la balladora”
En relació amb aquestes paraules, el 21 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un post que deia “En paraules de Maria Antonia Ibáñez Picó, del 20 d’octubre del 2021, ‘En el ball popular mallorquí, la dona comanda. Fa els punts que vol; l’home l’ha de seguir’. ¿Què opineu? ¿Sabeu més balls i danses on també es done això? ¿I en altres actes del dia rere dia, de persones nascudes abans de 1920? Gràcies”.
En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 21 d’octubre del 2021, les respostes foren “Sí, tens raó, som balladora” (Maria Teresa Estarellas Roca), “El ball de l’espolsada. Corro de ball” (Carme Matas Martínez). En relació amb el ball de l’espolsada, Capità Melabufa comentà a Carme Matas Martínez “Res a veure amb la música de danses de Premià. Rep el nom d’Espolsada per aquest moviment de peus amb el qual s’aixeca la sorra de la plaça”.
En el grup “Cultura mallorquina”, el 21 d’octubre del 2021 i posteriorment em comentaren “A sa Bullanguera, és on comanda sa dona (ball de bot). També al ball dels cossiers, comanda ella” (Margalida Cardell Siquier) i, “A jotes, mateixes, boleros i fandangos, comanda sa dona (a Mallorca)” (Pere Mas).
En el grup “Cultura mallorquina en llibertat”, el mateix dia, Pep Alemany em comentà, “A Eivissa, també: sa madona du es maneig”. I el 22 d’octubre del 2021 li preguntí “¿Saps balls d’Eivissa en què la madona porte el maneig?”. Ell m’escrigué l’enllaç https://youtu.be/watch?v=zPtUKBDBo, “La Llarga, Grupo Folklòric Sant Josep de sa Talaia”, en què veiem que, després d’agenollar-se l’home a la dona, ella comença a acostar-se més al ballador, el qual, al capdavall, es torna a agenollar davant d’ella i la dona li ho aprova. El mateix dia comentí a Pep Alemany: “Interessant, el vídeo: no per ballar més ell a la madona, ella, per exemple, li agafa la mà. I, finalment, ell s’agenolla davant la dona”.
Quant al ball de bot (també conegut com “ball de pagès”), el 26 de juliol del 2022 trobàrem un article que l’empiulava amb el festeig en Eivissa i que considerem igualment interessant per al tema de la sexualitat i per al de les relacions entre l’home i la dona i que, en tots els casos, reflecteix que la dona era qui realment manava. I, a banda, com plasmen els fets vinculats amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, la dona ho feia sense necessitat de cursets, ni de xarrades, ni de sessions, etc. d’apoderament, ja que, com em comentà ma mare en l’entrevista de febrer del 2020, cada membre de la família prenia el seu paper i s’entenien molt bé, detall que té a veure amb el matriarcalisme i molt en línia amb l’article de què parlem: “Del origen del ‘festeig’” (https://www.diariodeibiza.es/ibiza/2013/10/13/origen-festeig-30624004.html), de Miguel Ángel González i publicat en el “Diario de Ibiza”.
L’autor de l’article comenta que el “festeig” és una “modalitat de festeig i d’emparellament tradicional en Eivissa i en Formentera”, llevat que també pogués ser popular en altres llocs (“i, que no existesca, que jo sàpia, en cap altre lloc”). Més avant, addueix que “resulta versemblant quan, en el medi agrari tradicional de les nostres illes, lluny d’acomplir-se el tòpic de la família patriarcal, comú en altres latituds, lo que, de veritat, tenia lloc era un matriarcat. (…) I també es simptomàtic el desenvolupament que té el ball pagès, en què, a poc que u es fixe, l’home ens recorda, amb la seua barretina com a cresta, un gall orgullós que crida la dona amb el seu colp sec i autoritari de les seues castanyoles (…); ella, en canvi, es mou educada, discreta i fugissera, cam el cap avall i esquivant els envits virils. Però lo real, és que la dansa acaba (…) amb un home rendit galantment als peus de la dona. En el fons i en la forma, la dona és la principal protagonista. L’home només intenta cridar l’atenció, però ella és el centre de la dansa, la qual, al remat, és també una forma de festejament”.
Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: El tema de l’apoderament, des del meu punt de vista, és u dels que menys necessitaven moltíssimes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, sobretot, si tractem en relació amb dones nates abans de l’any 1900. Els comentaris que ens han fet van en eixa línia, malgrat que no hagen tractat el tema esmentat.
Això no exclou que no considerem important o convenient que sabessen parlar, llegir i escriure la llengua materna, la catalana, o, per descomptat, estar obertes (que sí que ho estaven) a ampliar el seu bagatge cultural i a la realitat.
