L’estima per la terra,  palpar-la, refregar-la i obrir-se.

Continuant amb el tema de l’estima per la terra, direm que el 22 de juliol del 2022 posí en Facebook una pregunta: “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿estimaven la terra on vivien? ¿Com ho reflectien? Gràcies”. Cal dir que la pregunta sorgí arran d’un escrit que fiu a una catalana d’uns setanta anys, qui feia més d’un any, m’havia plasmat la seua vivència (extensa) sobre el matriarcalisme. Quan li comentí que esperava que el foc no hagués aplegat on ella vivia, em respongué amb un “Molt trist”. Doncs bé: les seues paraules em feren copsar fins a quin punt estimava la terra (en aquest cas, Catalunya) i, àdhuc, més enllà de la població on ella vivia i com si la terra fos la mare a qui calia tractar bé.

En el meu mur, el 22 de juliol del 2022, Isabel Vernet Coflent ens plasmà “Els meus besavis, quan es casaren, no es mogueren del poble; els meus avis, tampoc. La meva tia, tampoc, i, a la mateixa casa. Volien el poble amb bogeria. I els fills de la meva tia, també” i, més avant, Teresa Isabel Reig ens afegí “Indescriptible el seu amor a la terra”.

El mateix dia, en el grup “Dites, frases fetes, refranys, endevinalles i embarbussaments en català”, Montserrat Cortadella comentà “Per part de l’avi, conreaven la terra i, quan hi anaven, la tia els ajudava.

Barberà de la Conca.

Crec que tots els catalans… estimem d’aquesta manera la terra”.

Igualment, rebérem uns quants missatges que exposarem a continuació. El 22 de juliol del 2022, per exemple, ens comentaren “Varen néixer i varen morir al seu poble. Sempre amb amor i dedicació per la família i a la terra” (Francisca Farre). A més, Casimir Romero Garcia, un estudiós de part del folklore valencià, feu un comentari molt interessant i amb molts punts en comú amb part de lo descrit per ma mare en l’entrevista de febrer del 2020 (i en què, a banda, com en moltes rondalles en llengua catalana, l’àvia fa el paper de cap de colla i en un ambient matriarcalista): “Sí: en el cas concret de ma iaia, sí. No ho deien, però sí que estimaven la terra. La meua iaia tenien bancals, vivien de la terra (cereals, vi…). I elles també anaven molt al camp: les faenes de desmuntar, d’aclarir els pàmpols de la vinya, la sega i moltes coses.

L’horteta, la portava la meua iaia. Home… Tristament, ma iaia Consuelo i ma iaia Elena no m’han dit ‘A mi, m’agrada la terra’, però anaven i no les senties queixar-se (‘Quina calor fa!’…). I jo crec que l’estimaven també: els era necessària. Parle dels anys vint: (…) és quan van nàixer, en els anys 1915-1920.

En els anys cinquanta, en la postguerra, una horteta, les hortetes que hi havien d’economia de subsistència eren necessàries i les portaven elles.

Home,… el meu iaio portava el fem, quan calia carregar els melons,… Normalment, el dia a dia,… això, ho feia la iaia. Clar,… jo crec que sí: jo crec que les meues iaies sí que estimaven la terra. Ma iaia Consuelo, per exemple, tenien moltes oliveres: es passaven un mes i mig plegant olives. Ma iaia anava també: ma iaia no es quedava en casa.

Ma iaia, quan tenia cinquanta [ anys] , fins a seixanta anys i remitjó,… anava també. També anava amb un bon cabàs de menjar. I els menudets anàvem a transportar les olives a casa, i la iaia … La iaia no l’he vista mai dalt d’un arbre, però la iaia estava plegant i esmunyint olives.

Després, hi havia una relació molt forta entre les nostres iaies i el camp, sobretot, l’hort: feien salmorra, agarraven i secaven raïm, i secaven figues… Vull dir que jo calcule que un 25%-30% de les coses que es menjaven a casa venien de l’horta. I les portava la iaia. No sempre, però moltes vegades, la iaia.

Clar,… jo parle d’un poble de serra i pla, d’un poble de dos-cents, tres-cents habitants. I és lo que hi havia.

‘Estimaven la terra?’ és la pregunta. Sí. ‘Com ho reflectien?’ Tocant-la, refregant-la, cavant-la, sembrant-la, plantant-la”.

Respecte a aquestes paraules que hem remarcat, cal afegir que el matriarcalisme promou, sobretot, l’escolta i el tacte. A més, comentarem que el 22 de juliol del 2022 llisquí a ma mare tot lo que ens havien dit fins aleshores i, quant al detall de la terra (“Tocant-la”, com si la terra fos la mare que dona la vida), ella em digué:

“-Perquè se sentiria més identificat”.

Un poc després, envií un missatge a Casimir Romero Garcia, ell afegí el tema del preu de la taronja (a mida que passava el temps, estava més econòmica) i de la terra (cada vegada costava menys comprar-la) i, immediatament, captí que hi havia semblança entre una cosa que sembla tan simple (i tan popular), com són les taronges,… i la llengua, la cultura popular i el folklore (principalment, per l’evolució de la situació i per l’actitud davant tots tres).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.