Una rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, per exemple, en el detall de la generositat, en l’obertura del rei a la cort i a sa mare, és “Na Rosa”, la qual figura en el Tom XXII de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, des d’un primer moment, veiem que un home molt ric i que només tenia una filla, es troba que ella, Na Rosa, “tan garrida d’ànima com de cos (i, de cos, ho era molt, molt) i, llavors, que tenia tota sa idea de fer almoina as pobres” (p. 41), “se n’anava amb una faldada de llesques de pa i doblers a donar-ho a un esbart de pobresa que l’esperaven amb tanta de devoció.
(…) -Què dus aquí dins?
-Roses! -diu ella.
Què me’n direu? La pobreta obrí sa faldada i totes ses llesques i doblers varen esser tornades roses” (p. 41).
Comentarem que, en una ocasió, en un llibre sobre el significat dels colors, vaig llegir que el color rosa es corresponia amb l’amor fraternal i que era una reducció del vermell per mitjà de la introducció del blanc. Així, veiem que no és una acció, per dir-ho així, lucrativa, sinó de generositat, d’altruisme.
Igualment, en dos passatges més, Na Rosa i el pare es troben amb una situació semblant. Al capdavall, el pare tria convidar-la a anar-se’n amb ell i ho fan cap a un redol de magraners i… cap a un bosc ben espés, fins que lliga Na Rosa a una soca i la deixa mig morta de tant que li pegà amb una verga.
Ara bé, al moment, llegim que “el rei de tot allò, aquell mateix dia, caçant caçant per dins aquell bosc, Déu el compongué que passàs per devora aquella soca” (p. 43), veu bocins que feien Na Rosa, els arreplega i se’ls porta cap al palau (p. 43). Com veiem, el monarca no menysprea la dona i, millor encara, no hi renuncia, sinó que l’acull (recull els bocins, llevat d’uns quants que, més avant, trobarà Na Rosa).
Igualment, el rei, que era fadrí (p. 43), la refà i s’enamora de Na Rosa com també la desperta i, un poc després, crida sa mare (la reina), “que encara era viva, i tots es senyors grossos de la cort, els presenta Na Rosa i els conta (…) tot aquell endiumenjat i els diu que (…) es vol casar amb aquella al·lota” (p. 44). Per eixe motiu, el monarca exposa per què ha pensat casar-se amb ella i, com que els comenta sobre la maldat del pare i sobre la generositat de Na Rosa pels pobres i, a banda, la reina vella i els nobles copsen l’empatia del rei, llegim que, després d’escoltar-li el per què ho desitjava amb Na Rosa, “romangueren convençuts de que deia ver i, a tots ets ulls, els espirejava[1] de sa impressió que els havia feta, i tots digueren al rei que, si era des seu gust, que s’hi casàs.
-Ara mateix -digué el rei” (p. 44).
I, així, en aquest passatge de la rondalla, no sols es plasma el matriarcalisme, sinó que ho fa mitjançant un tret associat a la història dels comtats catalans, a la dels regnes de la Corona Catalanoaragonesa i, per descomptat, amb la tradició cultural en les famílies catalanoparlants (sobretot, en les que ho són des de fa generacions): el pactisme, fet que explica que el rei no actua impulsat per la fal·lera del moment, ans consulta els altres, li escolten la seua versió i, al capdavall, ell s’obri a la dels nobles.
A banda, les noces no es fan amb una dona simplement garrida: “es casen, es fan unes noces de lo més alt de punt i vénga un ball ben vitenc i sarau i festes per llarg i tothom ben content (…) d’aquella jove (…) que pareixia que duia tanta o més bondat que garridesa i galanxonia[2]” (p. 45), en una cultura que promou i abraça més la bonesa que la formosor i, que, per descomptat, no aprova la cultura de les aparences externes com a part de la seua cosmovisió.
Com a anècdota, a primeries del 2015, durant una consulta amb un neuròleg, li comentí que portava més d’un any i mig dormint prou bé i “Em fa l’efecte que la generositat és bona per al sistema nerviós” , i ell, amablement, em respongué “Sí: ayuda”.
Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.
Notes:[1] Com veiem en el DCVB, “Espirejar els ulls” vol dir “brillar amb vivor extraordinària o amb lluentor de plor”.
[2] Formosor.
