Una altra narració recollida en l’esmentada obra, i amb un passatge que la fa pareguda a una contalla antiga, és “La dona sorda i el predicador”: “Ací, en Callosa [ d’en Sarrià], hi havia una dona que tenia un fill rector que havia de vindre a cantar missa per primera volta i fer un sermonet. I resulta que les dones deien a la dona:

-Com que el teu fill…?.

La dona els respon:

-Sí: el meu fill ha de vindre hui.

I tot el poble va anar a veure-ho, ah!, Marededéu!, tots a veure el sermó. I la dona estava sorda com una rella. El fill es posa a fer el sermó:

-Sant Pere va dir a Sant Pau!

-Quina veu que té! -deien.

-Sant Pau va dir a Sant Pere!

-I és que té una veu com una campana.

I així va acabar el sermó: ‘Sant Pere va dir a Sant Pau, Sant Pau va dir a Sant Pere’. La qüestió és que, quan va finalitzar, ho rematà amb un ‘Ave Maria Purissima’. Llavors, la gent deia:

-Té bona veu, però,… d’allí, no ha eixit” (p. 204).

Sobre aquest passatge, direm que, en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el mot “pere” va associat al cul i que la campana lliga amb la vagina.

Tocant al darrer comentari dels feligresos, en Aldaia (l’Horta de València), recorde haver anat alguna vegada a missa per l’any 1990 i presenciar com un capellà que pareixia que no eixiria dels seus intents d’explicar-se als qui érem en el temple, hi havia voltes que semblava que no passaria de la frase “Porque éso es como si dijéramos…” (“Perquè això és com si diguéssem…”) i resultaven avorrides.

Per tant, no descartem que aquest empelt entre el fill i la campana tingués relació 1) amb una comparació popular entre la mansuetud del fill i l’homosexualitat, 2) amb un fill que consideren que encara no s’ho trau de les mans en la vida. Cal dir que, en la segona part del relat, apareix la figura de la dona arriscada i que 3) es posa de part del fill. Potser, entre d’altres coses, perquè ella l’havia parit.

Altrament, hi ha qui ens ha parlat de persones que assistien a una missa (bé en altres indrets, bé en contarelles) i, quan se n’ixen, una dona demana a una altra:

“-Escolta: què ha dit el capellà, en el sermó?

-No ho sé, xiqueta; no ho sé. ¡Però ha fet un sermó!… Molt bonic, molt bonic”.

Tornant al relat, “La cosa és que, quan se n’anaven cap a casa, plovia i la dona agafa el faldellí  i, com que, llavors, no duien pantalons, li deien:

-Senyora Maria: el cul se li veu!

I aquella deia:

-Ai, vosaltres, que ho veieu! -contava que li deien ‘Bona cosa d’anys que vaja a predicar el fill’.

I l’altra, per allà:

-Tia Maria: el cul se li veu!

I ella li demana:

-Has vist, quin predicador, el meu fill? No n’hi ha! Una veu com una campana.

I així fins que se’n va anar a casa” (p. 205).

Hi ha altres versions, com ara, algunes amb què ens reportaren en el meu mur de Facebook el 17 d’octubre del 2025, en què la responsió de la dona és “Déu t’ho pague, fill meu!”, d’una contarella antiga i estesa per terres catalanoparlants, àdhuc, més enllà del País Valencià.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.