Passant ja a l’escrit, direm que, per una banda, és en prosa (a partir dels versos originals i amb adaptacions al llenguatge del segle XX) i, en la segona part, és en poesia (tot i que només expose fragments de l’obra): “Llibre de Fra Bernat, compost per Francesc de la Via per pendre solaç” (p. 23), o siga, com a esbarjo. Primerament, diré que, després d’haver llegit ambdues bandes, hem considerat adient combinar-les en línia amb la versió original i de manera que resulte fàcil de seguir.

En la pàgina 23, diu que el mes de gener “és el mes que té nom, de veritat, d’enamorats; llavors són tapats molts forats i descosits, i un veu, entre bancs i llits, espolsar bastos i remenar anques i costats amb gran vigor, i mastegar, amb molt de gust, per embotir, i girar els ulls en blanc, mossegant llavis, i els genitals tocar la porta” (p. 23). Això es deu al fet que l’autor compara aquest mes amb l’acte sexual i a lo eròtic, ja que hi és molt típic capir gats que cerquen parella.

“Aquest mes nodreix i conforta els jovenets i aterra els hòmens vells i els fa desfici no podent usar l’ofici del c…r” (p. 23). Referent a aquest ofici, diré que, si el mot fos “cagar”, és comú; i que si fos “copular” o, més fàcil encara, “cascar” (d’on derivaria “cascar-la”, això és, “masturbar-se”), coneguí un home que, amb més de huitanta-cinc anys (en el 2016), encara se li empinava i que, amb noranta anys, em deia que ho aconseguia alguna vegada…

En acabant, veiem que, en aquella època de fred, “vaig veure venir un framenor, de molt bona planta, que portava el seu hàbit arremangat, i el breviari penjant al darrere, com un corsari, (…) amb so plaent i pur i alegre.

Era la festa de Cap d’Any, jorn de Ninou” (p. 25).

En la mateixa plana, el frare manifesta que “no m’amagaré pas: frare sóc, de Sant Belluguet davall Empeny (…) allà on [ Sant Belluguet] fereix amb son estoc, (…) els fa valença i socors, tant com pot, que els puga menar al lloc on sovint entra; però, quan el beneït sant és dintre, (…) tot destret, fent gran dol, (…) li ve una suor, a aquest beneït senyor, i, després, plora fortament” (p. 25). En altres paraules, l’home (el religiós) vol gaudir de lo sexual i, per això, belluga, espenta cap a la cova femenina a través de la introducció del penis i de les llavors que fica en la dona (el plor).

Però no és l’únic dia que el frare es gita o que comparteix part del temps en lo eròtic: Francesc de la Via comenta que “Aquest sant té cinc festes a l’any (…); allà, hi van viudes i maridades, encara poncelles, per vesar les meravelles que s’hi fan. Moltes n’hi ha que no se’n volen moure de tot l’any, i ningú de nosaltres no els gosa fer res dolent, ans cadascú la té com a esposa dins, en sa cambra, i els ho mostren, de pastar ambre alexandrí” (p. 25). Per tant, la dona és ben considerada pels hòmens i les relacions entre els diferents hòmens i les dones és molt oberta i amb bona avinença.

Posarem que, com a senyal de la dependència emocional que tenen els marits respecte a les dones, l’escriptor inclou que, “el marit vol que la muller, dia i nit, no partesca del monestir, sinó que, allí, servesca Sant Belluguet, car aquest sant és qui promet de dar infants” (p. 27). La dona té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.