Rondalles plasmades en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, de Daniel Rangil i Brunet (1956).

Un altre llibre en què capim el matriarcalisme és “Històries i llegendes de l’any vuit. Recull de literatura oral de Montnegre (I)”, del folklorista Daniel Rangil (nascut en 1956 en Calella, una vila de la comarca del Maresme), del qual és autor i editor. Agraesc la generositat que tingué en enviar-me’l en el 2025.

Com a exemple, en la introducció (feta, en bona mesura, com si fos una llegenda), hi ha detalls d’aquesta corda. Així, amb lleugers retocs que fem ací, escriu que, fa molt de temps, “Enmig d’aquell inacabable muntanyam, vivien, d’ençà de temps immemorial, dos gegantasos. Farellet era fill d’una dona d’aigua a qui ni tan sols recordava perquè, encara molt petit, sa mare havia retornat per sempre més al palau d’argent sota les aigües profundes d’un gorg, quan el seu marit Farell, (…) per una disputa matrimonial sense transcendència, li havia retret el seu origen amb les paraules prohibides:

-Dona d’aigua havies de ser” (p. 11).

Sobre els mots que li diu a la dona i la resposta de la muller, figuren en més d’una narració i que, en aquest cas, ella torna a l’aigua, a un camp femení. Igualment, la dona té la darrera paraula i indica al marit què li és permés i què no.

Quant a la vida de Farellet, el fill gegant, el recopilador exposa que, “Al llarg de les centúries, Farellet creixia i creixia esperant assolir algun dia la grandària del seu pare, un pare que no havia perdonat l’abandó i que odiava l’aigua perquè li impedia arribar fins al palau d’argent i recuperar, de grat o per força, la seva dona” (p. 11).

Per consegüent, com en algunes contarelles, l’aigua fa de barrera a l’home, és una protecció per a la dona (que és qui comanda en eixe territori aquós) i, a manera semblant a l’arbre de la Bíblia i Adam i Eva, ací hi ha el palau (potser com a símbol del niu maternal, del santuari de la maroma amb els fills), edifici que, més encara, és de color obscura i molt present en relats matriarcalistes: l’argent.

El jovenet, com que passa per una fase d’explorador, s’acosta cap a la mar i, “en l’onatge tranquil, va sentir un cant encisador. La sirena Tetis feia temps que li tenia l’ull posat. Farellet havia passat d’infant a jove, formós com la mare i ben plantat com el pare (…). [ Tetis] Sabia que no podria resistir-se a l’encant de les seves cançons i que, tard o d’hora, el tindria al seu costat. A partir d’aquella nit, Tetis emergia la meitat del seu cos per damunt de l’aigua, mentre cantava dolces melodies i el Farellet la contemplava i l’escoltava meravellat pel que veia i sentia del cim del Turó Gros estant” (pp. 11-12).

Sobre aquest passatge, direm que hem recopilat comentaris en nexe amb dones nascudes abans de 1920, que deixaven fer al seu marit… amb la seguretat que, al capdavall, ell seguiria les directrius que la muller mmli hauria pogut marcar. Ben mirat, es reflecteix el tema de la bellesa durant la joventut, la dolçor musical com a atracció i, altrament, com a mitjà per a les relacions amb els altres.

Tot seguit, el fill raona amb son pare sobre la sirena i, com que l’adult considerava que cap dona procedent d’aigua era de fiar, el xicot hi vindrà una nit de primavera (p. 12). És a dir, en un moment de reviscolament de la vida…, àdhuc, nocturna, que és quan el minyó gegantàs s’atansa a la sirena i, així, l’empelt entre la terra (ell) i l’aigua (la dona).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.