En canvi, el germà petit, qui sí que seguirà les directrius de la provecta, ho assolirà. Així, després de rebre l’aprovació del pare (el monarca) i de veure la velleta (qui li conta fil per randa com s’haurà de governar), el xic, amb espenta, li afig que ho passarà i que li agraeix de tot cor lo que li ha comentat.
En el passatge següent de la rondalla “El tresor de la muntanya blava”, en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, ella, que el considera valerós, li demana que Déu el beneesca i, com que el noi li agrega que, “En paga del que m’heu dit, jo us vull deixar una recordança (…). Aquí teniu una almoina” (p. 190) i, de pas, ella rep una bona consideració i, altrament, el recompensa: “abans de partir, en premi del teu bon cor, et vull fer un do” (p. 190), ací, una herbeta amb fulles a què ell podrà recórrer en moments puntuals i en què li faran bon paper.
A mitjan camí, el minyó arriba on eren les tres portes i es decanta per la de fusta (la femenina i terrenal) i que, un poc després, el porta a “caminar per aquells jardins plens d’arbres i de flors, si fa no fa, com els que hi havia als jardins del palau del rei, son pare” (p. 190).
Ja dins els jardins, es troba amb dos gossos (dues donzelles), a qui ell els tira carn; i, a continuació, amb una serpent (una princesa) amb la boca oberta: “Ell li tira la llet que duia en dues ampolles” (p. 191).
“Arriba al peu d’un arbre i veu un gegant ajagut vora una caixeta de bronze. Pren la caixeta” (p. 191). Com podem veure, el jovenet ha renunciat a la porta daurada (l’orgull), a la d’argent (la categoria mitjana, possiblement, la noblesa) i ha triat la color més obscura i més pròxima a la de la terra: el bronze. I, així, connecta amb la mare (sovint, simbolitzada per l’arbre, ací, de la vida).
A banda, quan el tità intenta que els cànids i la serp li facen costat, copsa que els animalets es posen de part del xic perquè els ha subministrat menjar (els ha fet de mare). Nogensmenys, com que el gegant no ho aprova, els animals el maten i, en eixe instant, “la serpent restà convertida en una formossísisma noia a la qual ompliren de festes i de moixaines els dos gossos” (p. 191).
En aquest moment, la princesa, amb veu dolça, li diu que es pare el seu alliberador. I, en acabant, ell ho fa i “la noia corregué cap a ell seguida dels gossos” (p. 192).
Com podem capir, encara que ell salva la dona, la xicota passa a ser qui, receptiva, li addueix que els dos gossos eren les dues cambreres que ella tenia i que el noi havia de desencantar-les.
És ací quan la fadrina li detalla les passes que haurà de fer el xicot perquè tots isquen beneficiats: ell, la princesa, les serventes i els qui també restaran alliberats del gegant. A més, la joveneta li respon amb un agraïment i amb un tret que apareix, més d’una vegada, de velleta a jovenet: “Abans, vull donar-te una penyora del meu agraïment -digué la princesa-. I, traient-se un anell que duia, el col·locà al dit del seu alliberador” (p. 192).
En passar la primera porta (la daurada) i la segona (la d’argent), els dos germans tornen a la vida i, igualment, els gossos (símbol de servitud, els quals “restaren convertits en dues gentils donzelles”, p. 193).
Un altre tret que plasma el matriarcalisme és el fet que el germà petit, en la revifalla dels dos germans, “els abraça i els mostrà la capseta del tresor” (p. 194).
Agregarem que, com en altres rondalles, la resposta dels germans serà tractar de matar el fill petit i, com que la princesa sap qui l’ha salvada, la seua actitud davant del rei i de la cort, serà determinant: només es casarà amb qui l’alliberà.
Ara bé, entremig, el més xiquet dels germans es troba amb la velleta, qui li diu com se n’eixirà. Ell anirà a casa d’un argenter perquè li faça que, en una faixa, puga tenir la meitat de l’anell que li havia donat la jove.
Ja davant de la princesa, ella diu “Jo em casaré amb aquella persona que tingui l’altra meitat d’aquest anell que hi ha al cenyidor, i que jo vaig donar-li en ocasió solemne” (p. 197).
És, en aquest passatge, quan el rei evoca el seu fill més xicotet (qui era allí com un marxant). I, com que el petit li presenta la meitat de l’anell,… la filla del monarca es casa amb aquest minyó. Més tard, el sobirà féu empresonar els altres dos germans i nomenà hereu el que havia fet de marxador.
O siga que la provecta ha salvat el xic, el xicot ha alliberat la jove i, finalment, la dona… ho ha fet amb el minyó (en aquest cas, de l’enveja aliena) i, ben mirat, ella toca els peus en terra.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
