Una altra rondalla que figura en l’esmentada obra de Valeri Serra i Boldú (1875-1938), i en què captem molts detalls matriarcalistes com també el paper de la mare, és “El comte d’Oliver”, de què hi ha narracions paregudes, fins i tot, del primer terç del segle XX o anteriors. Així, un rei tenia tres filles i, en iniciar-se una guerra, “va demanar que hi anessin tots els senyors i comtes del seu reialme” (p. 211). Com podem veure, el monarca respon de manera de manera oberta i, més aïna, pactista.

Igualment, un comte desitjava anar, però no hi podia perquè no era jove (com li diu la filla gran i li recorda la segona). Però la petita, resoluda i arriscada, li comenta que ella hi participarà: “Sé manejar l’espasa i la llança. (…) Sé aguantar-me a cavall i faré el que faci un altre. (…) Em posaré una bona cuirassa i faré el que un altre faci. (…) seré D. Lluís, el comte d’Oliver.

Com que era tan resoluda, son pare la va deixar anar, acompanyada de dos criats fidels” (p. 212).

El fet que uns hòmens (no sols el marit respecte a la dona) deixen fer la muller o, en aquest cas, la filla, ens ho han tret en nexe amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, àdhuc, en el darrer terç del segle XIX.

En el passatge següent, la filla apareix com un líder, exerceix el paper de comte i és ella qui dicta i qui organitza què farà cada u dels dos criats: “Tot fent camí, els va dir ella, perquè es guardés el secret i tothom es pensés que era un home i no una dona, que l’un havia de fer el sord; i l’altre, el mut, i, així, la podrien avisar si alguna cosa sentissin que es digués d’ella” (p. 212).

A més, tots tres són ben rebuts pel rei, per la reina i pel fill “com es mereixia (…) li van fer un compliment i la van allotjar al mateix palau” (p. 212).

Altrament, “El fill del rei, com que pintava ésser de la mateixa edat que ella, sempre hi anava, a tot arreu, volia anar al seu costat. En les batalles, sempre anaven junts. Tots dos se n’emportaven la palma, sempre feien actes de valor plegats” (p. 212).

Per tant, es plasma una dona amb detalls que, més d’una vegada, s’associen a lo masculí i que, en més d’un Poble matriarcal, ho fan a la dona: per exemple, la força. Afegirem que el xic va darrere de la jove i com si fossen un empelt: ell actua d’acord amb les passes de la fadrina, si més no, atenent al narrador, qui posa la noia com a subjecte actiu.

A continuació, el fill considera que aquell comte devia ser una al·lota disfressada d’home i, per això, ho diu a sa mare (la reina):

“-Ai, mare! És que, si fos dama i no cavaller, jo m’hi voldria casar!

-Jo et guiaré i sortirem de dubtes. Ja veuràs!

Un dels criats de D. Lluís (…) ho va escoltar tot i anà a contar-ho al seu amo” (p. 213).

En aquesta part del relat, apareix el tema de l’educació i del casament: la dona és qui educa el fill, sàvia (li fa de guia) i qui tindrà la darrera paraula en l’aprovació d’un possible enllaç entre el príncep i la princesa (ací, D. Lluís).

Passa que la minyona se sortia de tot. Com a botó de mostra, la regina diu al xicot: “aneu a berenar al bosc i veuràs si s’asseu a terra, si necessita coixins damunt de la pedra. Allà, sense els reis al davant, observa si fa les coses amb finor o bé si les fa a tall de soldat” (p. 214). El detall que el folklorista vincula amb la dona és significatiu i propi de cultures matriarcalistes (les quals s’identifiquen més amb la dolçor i amb lo maternal), ja que no es regeixen per la cultura de la guerra (la figura del soldat, el qual també simbolitzaria l’escaló més baix, la rudesa).

Ben mirat, el fill agrega a sa mare sobre el parlar del comte: “en certs moments, mare, té un parlar més amorós, té un mirar més dolç” (p. 215).

Agregarem que els dos jóvens se’n van a caçar junts i que ella en sap més de tirar. I, quan ell prepara un present amb flors, el xicot li diu que “allà vénen les cambreres de la reina i les hi donaré.

I, amb tot compliment, va donar les flors a les noies que arribaven i es passejà amb elles fins que va veure un plançó d’un arbre i el va anar a tallar” (p. 217) i el fill torna a la mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.