En el llibre “Poesies festives”, de Maties Ruiç Esteve (1876-1956) i editat en 1977 per l’Ajuntament de Mislata (l’Horta de València), hi ha un poema (“Desde Torrent a Inglaterra”) en què es plasma el matriarcalisme, fins i tot, en el fet que la dona és sobirana. Tot seguit, n’escrivim uns versos (majoritàriament adaptats):

“Tens dins el cor el Tros-Alt

amb tota la Bosseria,

quan passa la Verge Pia

en sa carrera triomfal, 

caent la flor natural 

com pluja d’art, la més bella.

A cada tros, cantarella;

i el tabalet que obri el pit.

¿No estàs, ahí, amb esperit, 

aplaudint-la en sa capella?

¿Saps què et dic? Que, ací, tot viu. 

Ahí, amb gelor, quasi tiesos,

no sabran mai els inglesos

lo que és jugar a la piu.

Ací, l’Horta mos somriu.

El nostre peix no té espina. 

Açò és la regió ¡divina!

¿Què saben tots aquells Lords

lo que és un ramell de flors

fet per mans de torrentina?

La dona, ací, és sobirana” (p. 86).

 

Com podem veure, apareix la figura de la mare (per mitjà de la Mare de Déu i de la terra que somriu als fills), la natura (la flor i l’horta), l’aigua (u dels símbols matriarcals, mitjançant la pluja), la música oral (la cantarella) la maternitat (el vincle entre Nostra Senyora i qui és en la capella), el ramell de flors (molt típic pel mes de maig), que la dona té la darrera paraula, que es fa lo que ella vol i, finalment, la melositat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.