El 22 d’abril del 2020, Francesc Castellano, en un altre correu electrònic, em deia que, “si t’interessa, puc fer-te algunes aportacions sobre el paper de la dona en les famílies de classe alta de Barcelona (i aquí sí que entra ben clara la figura de la matriarca) i una cosa que crec interessant: la preparació dels fills per a succeir els pares en els negocis, totalment en paral·lelisme amb les iniciacions dins les societats tradicionals africanes, l’endogàmia d’aquestes famílies i situacions que semblen tretes d’antigues novel·les de lords i ladies angleses, però ben nostres”.

És clar que, sense pensar-m’ho dues vegades, li diguí que sí per aquests temes. Així, l’endemà, 23 d’abril del 2020, ell enviava un escrit extens en referència a la burgesia barcelonina: “Primer cal marcar dues altes burgesies:, la ‘tradicional’, la dels segles XVIII i bona part del XIX, jo diria que 1860, més o menys, discreta en la seva forma de viure, dins els murs de la muralla de la ciutat fins que va començar a construir-se l’Eixample cap on van desplaçar-se; en bona part, es dedicava al tèxtil i al comerç, tant cap a Amèrica (especialment cap a Cuba i cap a Puerto Rico) com cap a les Filipines. Alguns van dedicar-se al comerç d’esclaus, com els Vidal-Quadras i els avantpassats d’Artur Mas, el que fou president de la Generalitat. La seva ideologia era catòlica, conservadora i, en alguns casos, lligats al carlisme”.

Fins ací, la burgesia que es dedicaria, àdhuc, als negocis a nivell internacional. A continuació, n’inclou una altra, procedent de les viles i que és la que més empiula amb l’estudi. Tot i això, direm que convé tenir-ne present ambdues, motiu pel qual no n’he exclòs cap. La lletra negreta és meua.

“Una segona burgesia neix amb el gran desenvolupament tèxtil i, en bona part, no era de la ciutat; provenia de pobles de tot Catalunya, on van aixecar fàbriques tèxtils aprofitant la força dels rius (el Llobregat i el Ter) i algunes fargues de metall, especialment, al Ripollès, terra ja tradicionalment lligada a la transformació del ferro de segles enrere. Les fàbriques tenien, en molts casos, grups de cases en què vivien els obrers, que, en la majoria dels casos, no cobraven en diners, sinó en vals per gastar comprant menjar en els economats al preu que, lògicament, marcava l’amo; negoci rodó. Eren les famoses ‘colònies’, moltes perfectament conservades; i alguna convertida ara en museu. Molts van establir-se a la nova Barcelona, també a l’Eixample, fins que, a principi del segle XX, ja van desplaçar-se cap a la zona alta, en aquells moments, viles que feia poc s’havien incorporat a la ciutat:, el més important, Sarrià, i el barri de Pedralbes, on hi ha la crème de la crème d’aquesta gent.

Aquesta segona burgesia va ser ennoblida, en alguns casos, per Alfons XIII, com el cas del comte de Godó. Aquesta és, precisament, la més interessant d’estudiar. Practicaven l’endogàmia[1], en casaments concertats entre famílies i sempre de la mateixa classe, mai amb gent que fos més baixa socialment. La seva ideologia oscil·lava entre el conservadorisme molt carca, en alguns moments, lligats també al carlisme, com una resta de la seva procedència lligada a la terra, i un lliberalisme més de paraula i d’acció política que no de fets”.

Francesc Castellano addueix que “Les filles d’aquestes famílies estudiaven a escoles de monges, aprenien una mica de francès, a tocar el piano, a seguir les infinites regles de comportament i totes les absurdes regles ‘pecat /  vergonya / això no ho fa una senyoreta bé…’ i a mantenir una mínima administració de la casa. El fort de l’ensenyança d’aquesta administració estava en mans de les mares. El moment culminant era la ‘puesta de largo’, festes amb molta gent, tots coneguts, és clar, de les famílies de la mateixa classe; allà hi havia totes les possibilitats (i esperances dels pares) que la nena observés el fill, a poder ser l’hereu (el fill gran que heretava els béns i negocis de la família) d’una família igual. Si la nena no tenia cap germà i era la primera de les que poguessin haver, era la pubilla (el mateix que l’hereu, però en femení). El lloc tradicional de diversió i de contacte social era, sobretot, el teatre del Liceu on, a banda d’òpera, s’hi havien fet balls de màscares de Carnaval on també era possible pescar marit; com que el Cercle del Liceu era un grup molt selecte de famílies, era exactament el mateix que les ‘puestas de largo’ amb la mateixa funció”. 

A continuació, passa al paper de la dona com a matriarca i ho expressa amb aquests mots:  “Un personatge essencial d’aquestes famílies era la vella, la matriarca, anomenada la ‘mamà’, amb accent, com he marcat, amb pronunciació castellana. Aquesta era la que mantenia les tradicions familiars remuntant-se, en alguns casos, a unes quantes generacions enrere, la que solia donar el vistiplau en els festejos ja que (per xafarderies entre matriarques de les famílies) ho sabia tot de tothom. La ‘mamà’ solia tenir el seu capellà confessor (molts cops, jesuïtes, però no sempre), qui també portava notícies d’altres famílies i, fins i tot, feia de factòtum, el portanoves de diferents famílies i enllaç entre elles; no es feia res que afectés la família (no els negocis) que la ‘mamà’ no beneís o censurés. Algunes d’aquestes famílies[2] tenien cases d’estiueig a viles a trenta, a quaranta o a cinquanta quilòmetres de la ciutat on, a l’estiu, es feien festes molt decents als seus jardins, ja que moltes d’aquestes cases eren autèntics palaus (el del comte del Godó o el del marquès d’Alella, a la vila d’aquest nom, poden ser-ne exemples). Quan es casaven, anaven de viatge de noces a París, una tradició molt barcelonina. Ràpidament, calia tenir un fill, a poder ser, uns quants, ja que la mortaldat infantil era elevada i calia perpetuar l’espècie.

Els fills, mentre eren petits, estaven en mans de les mares, a vegades, d’una mainadera, fins que anaven a l’escola, generalment, de capellans i, en molts casos, a la Universitat[3] on solien estudiar Dret. Però el més important era que els pares portaven els fills a les fàbriques a aprendre, ja d’adolescents, com funcionava, quines eren les funcions de cadascú dins l’empresa i, sobretot, que els treballadors veiessin qui era el futur amo i senyor. Si la fàbrica era fora de Barcelona (per exemple, a les colònies tèxtils), el fill acompanyava el pare de tant en tant, exactament, pel mateix aprenentatge (…).

A les fàbriques, hi havia una lògica explotació sexual[4], noies que, si volien prosperar dins l’empresa (passar a encarregada pot ser un cas), havien de sotmetre’s als requeriments (no als de l’amo, sinó als del director o als de l’administrador). L’amo estava lluny, però el director o el contramestre estava al costat”.

 Quant a la llengua, en aquestes famílies benestants barcelonines o molt pròximes a la Ciutat Comtal, Francesc Castellano escriu que “Aquesta gran burgesia va abandonar el català cap a principi del segle XX, sobretot, després de la Setmana Tràgica; el consideraven una llengua tant sols útil per a parlar amb pagesos i amb gent baixa; curiosament, musicalment, era wagneriana i, a les seves festes (i quan s’unien a la vila, en les Festes Majors de les viles d’origen o d’estiueig), ballaven sardanes, dansa molt casta i pura, tan sols donant-se les mans molt castament, i això era el seu únic punt de catalanisme clar.   

(…) La petita burgesia volia imitar la gran, però no sempre ho podien fer, ja que el seu capital era menor. També estaven en bona part lligats a l’Església, però, ideològicament, molt més evolucionats i progressistes; és interessant senyalar que alguns eren maçons. Aquesta ja va omplir la ciutat de fills segons que eren advocats, metges, notaris…

 (…) Les filles d’aquesta burgesia menor eren una mica, tan sols una mica, més lliures que les de la gran burgesia, tenien tractes amb altres noies dels barris, podien anar a passejar per les Rambles, el Passeig de Gràcia, la Rambla de Catalunya, els llocs una mica més populars; i, encara que els matrimonis solien cercar-se també entre iguals, ja no era tan insòlit que es casessin amb nois de famílies populars, però, això sí, molt cercats i, a poder ser, amb negocis pròspers o amb possibilitats reals de prosperar. Aquesta burgesia no va abandonar el català i, fins i tot, va estar al darrere de moltes institucions culturals ben vives avui dia i, d’ella, han sortit alguns dels dirigents socialistes actuals o passats (Narcís Serra, els germans Maragall, l’Obiols,…). Aquí ja no hi ha la figura de la matriarca tan clara com a l’alta burgesia; és tant sols l’àvia, respectada i tinguda en compte però sense més”.

Considere important aquest aclariment.

I, com que Francesc Castellano Vilamu és un home que coneix prou el tema, al capdavall d’aquest correu electrònic, diu: “En fi, penso que he donat una pinzellada d’aquestes famílies; és un tema molt, molt extens i hi ha llibres dedicats a algunes de concretes, com els Godó (als qui, personalment, tinc certa ‘tírria’, ja que el meu pare va treballar prop de vint-i-cinc anys al diari) o els estudis que Francesc Cabanas hi té dedicats. El mateix Santiago Russinyol va escriure una obra teatral molt divertida sobre l’alta burgesia, anomenada ‘Gente bien’, que fa pocs anys van convertir en musical amb un èxit impressionant i, justament, el paper més delirant (i sensat) de tots és la vella, la matriarca, la qual refusava de totes, totes, a parlar en castellà”.

Veiem, doncs, altra vegada, com són les dones qui més han conservat les tradicions, els costums, la cultura tradicional, el saber transmés de generació en generació i no cal dir que… la llengua catalana.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] L’endogàmia és la reproducció entre individus de la mateixa localitat. Prové del grec endo (‘dins’, ‘en l’interior de’) i gàmia (‘unió’, ‘matrimoni’).

[2] Parla de famílies adinerades, tot i que veiem que més d’un tret és extrapolable a moltes famílies catalanes i catalanoparlants.

[3] Ens parla d’una família que, encara que benestant, tenia assimilat que era interessant estudiar en la universitat, un punt interessant a tenir present.

[4] Trobem que l’explotació sexual és vinculada amb el món capitalista industrial, puix que no parla de temps anteriors i, a més, com un pont cap a la prosperitat econòmica de la dona i, altrament, a costa de l’home, un fet que no va en línia amb la cultura catalana. Recordem que, en els segles que parla, el sistema judicial ja no era el català (tot i que es conservava en part), sinó el castellà, de tradició conservadora i repressiva.

[5] Observem que posa, en primer lloc, un germà, i és amb la ment oberta als parents.