Adduirem que, en el llibre “Estampas de Massarrochos”, de Cipriano Ibáñez Chisvert, capellà de Massarrojos (una històrica vila valenciana, independent fins a 1899 i que ara forma part de la ciutat de València), publicat per Editorial Sembrar en 1950, llegim unes línies sobre el paper de la dona: “Tiene Masarrochos dos momentos cumbres de su religiosidad tradicional heredados de sus antepasados y que todavía hoy se mantienen con firme tesón los hijos de mi pueblo. Me refiero al comulgar de los Impedidos y Rosarios nocturnos del mes de Octubre.
El domingo In Albis siguiente al de Resurrección es el escogido para llevar la Santa Comunión a los enfermos e impedidos, proporcionándoles la manera de cumplir el precepto Pascual.
Previamente, ruega el señor Cura le avisen cuantos tengan familiares impedidos, achacosos o en edad avanzada, con el fin de visitarles y oírles en confesión preparatoria para recibir dignamente la Santa Comunión.
El sábado anterior, la esposa y madres advierten a los maridos[1]:
‘Demà és el Combregar dels Impedits; tindran la jaqueta nova, les sabates, etc., tot a punt per a acompanyar al Combregar[2]. Ja saps que van tots els hòmens’.
‘Fills: demà hau d’acompanyar al Nostre Senyor; no vos oblideu de portar l’enramada per al carrer’.
‘Filla: de la caixa on guarda la mare la millor roba, en trauràs el cobertor brodat, que posaràs en el balcó’.
Después de la Misa primera, se dan los toques para reunir a todos los fieles de la Parroquia. Mientras, las amas de casa o sus hijas colocan en los balcones los mejores ‘cobertors’. Los jóvenes esparcen olorosas enramadas a lo largo de la frontera; acuden todos en masa a la Parroquia, donde ya está puesto el Palio y las Banderas de la Adoración de hombres y señoras” (pp. 194-195).
Per tant, la dona actua, no ho ajorna, en el mateix seny que, en actes semblants, feien les dones en les Illes Balears, com ja em comentà Pere Riutort el 24 de desembre del 2019 per telèfon: “En ma casa, hi havia un malalt,… i les dones…sempre eren allí”.
El 2 de juny del 2020 llisquí a ma mare bona part de les línies sobre l’acte de combregar els impedits en Massarrojos, de què li havia parlat algunes vegades i durant una entrevista per telèfon, i em digué que, “A estos actes, no anaven dones, però, abans, normalment, era pel compliment de la Pasqua”.
Igualment, m’agregà:
“— Mon pare [, nascut en 1906,] duia el meu avi al be i el tornava al be”.
Altrament, el mateix dia ens indicà que eixa celebració “Era una festa gran i eren les dones les que, d’alguna manera, els recordaven [= als hòmens], perquè paraven més despistats, que havien d’anar a acompanyar-lo, el Santíssim. Era una festa gran. Participaven tots, llevat d’algú que no era d’anar per l’església, encara que, fins i tot, entre estos, també solien anar.
Eren les dones les que els mobilitzaven [= als hòmens]”.
En haver llegit a ma mare uns quants mots sobre la dona i com és ella qui marca el compàs 1) del marit, 2) tot seguit, dels fills i, 3) al capdavall, de la filla (tres fets que ma mare no ha posat en qüestió, tot i no dir-ho), ens adduí:
“— És com si fóra, d’alguna manera, quan fan el Corpus. I, en les cases, també: alguna casa pareixia un altar.
En Alaquàs, el combregar dels impedits, el celebraven el dia de Sant Vicent[3] [Ferrer].
Ben mirat, ens tragué que “Molts hòmens no tots els diumenges anaven a missa, però sí les dones”.
Tocant a les “enramades” i, a banda, a la Pasqua, el 6 d’abril del 2021 (que era Dimarts de Pasqua[4]), en el meu mur, escriguí “Conta ma mare, de l’Horta de València, i nascuda en 1943, que Dimarts de Pasqua era costum que, els que cercaven parella, anassen al treball però que, de vesprada, tractassen (com Diumenge de Pasqua i Dilluns de Pasqua) de trobar pasqüer (‘pasqüero’) o bé pasqüera”. Doncs bé, una amiga catalana, Montserrat Cortadella, plasmà “Una història més a saber, interessant” i, a continuació, Cristina Pons Claros (valenciana de Sueca) comentà que “Jo tindria uns deu anys, o siga, 1960, i recorde que la nit de Dissabte Sant, els nuvis feien una Enramada a la porta de la casa de la núvia.
L’Enramada era de pinet i penjaven flors i caramels; feien també serenates.
Quan algun xiquet anava darrere d’una xica, també ho feia.
Per a demanar pasqüera, ens ficàvem en dues filades: una, els xics; i, l’altra, les xiques. El xic anava i li xafava el peu a la xica; si ella deia ‘Sí’, podien acabar en parella de nuvis”.
Sobre aquests mots de Cristina Pons Claros, el 6 d’abril del 2021, Francisco Vall Llover escrigué: “Que bé que ho feu senzill i planer: una trepitjada i cap a casa amb la núvia!!!”.
Eixe mateix dia, llisquí a ma mare el post i els escrits de Montserrat Cortadella (“Una història interessant a saber”[5] havia escrit) i de Cristina Pons i, ma mare em respongué “Ací, això era al mes de maig. Els ‘pasqüeros’ que havien anat amb les pasqüeres i havien restat bé, anaven a les cases, feien enramada, música (‘¡Vinga!, ¡a esta xica, cantem-li!’, ‘¡Xe: anem a fer-los una serenata!’) i cantaven una cançó o dues o tres serenates a la porta de la pasqüera. Això, a les xiques, els feia il·lusió (‘Doncs, a mi, m’han cantat…’). I, així, es provava si tenien possibilitats de continuar com a nuvis”[6].
Notes: [1] Ací escrivim la transcripció adaptada i amb lleugeres rectificacions, com ara, “Combregar”, en lloc del castellanisme “Comulgar”.
[2] En relació la celebració del combregar, el 23 de desembre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor, en un missatge, escrigué “Els Combregars. A Benigànim, se celebraven d’eixa forma, fins fa pocs anys. Cal dir que la parròquia ha estat regida per una comunitat de frares Agustins Recol·lectes fins el 2018. Ara tenim rector diocesà, com la majoria de les viles.
Al llarg del segle passat, tinguérem cinc ordres religioses: les monges paüles, les Germanetes dels Ancians Desemparats, les Agustines Descalces, els Agustins Recol·lectes i els franciscans. I un ermità. Les cinc esglésies són obertes al culte”. Com veiem, la religiositat és molt present en la cultura matriarcal. En demanar-li, jo, si encara perduraven els órdens religiosos que ell havia esmentat, respongué que “L’única orde que perdura hui és la de les Agustines Descalces de Sant Joan de Ribera, al monestir de la Beata Inés” i que, per tant, “només resten les [monges] de Benigànim i les de Múrcia”.
[3] Li demaní si es referia a Sant Vicent Ferrer i m’afegí que sí.
[4] En nexe amb aquest tercer dia de Pasqua, el 6 d’abril del 2021, Josep F. Nogués comentà “I el quart, el dia del rosegó”.
[5] En resposta a aquestes paraules de Montserrat Cortadella, li escriguí que jo ho havia demanat, a ma mare Diumenge de Pasqua, “perquè, en la cançó de Pasqua ‘Atxumbala’, diu ‘estos tres dies de Pasqua, són tres dies de jugar, / xics i xiques que no juguen, / vénen a doctorejar’, és a dir, a ‘xafardejar’ i jo intuïa que serien el dia de Pasqua, Dilluns de Pasqua i Dimarts de Pasqua. I així era”. I, l’endemà, sobre aquest comentari que fiu a Montserrat Cortadella, Josep F. Nogués agregà “I el quart, el dia del rosegó”.
[6] Empiulant amb aquest comentari de Cristina Pons Claros, el 6 d’abril del 2021, Francisco Vall Llobera escrigué “Que bé que ho feu senzill i planer: una trepitjadeta i cap a casa de la núvia”.
