Prosseguint amb el llibre “Bruixes a la Catalunya interior”, el matriarcalisme també es reflecteix mitjançant la dona que, per dir-ho així, fa que se salve la vila i que, a més, és una persona de confiança per a alts càrrecs de l’indret. Així, en “La bruixa d’Alpens i la sabata de mossèn Josep”, el recopilador escriu que, “A Alpens, a banda del rector, hi havia un altre capellà: era mossèn Josep de cal Ferrer Nou d’Alpens. Aquest era molt dinàmic i va comentar al rector que potser seria bo de fer algun tracte amb la bruixa per tal de para les malvestats. Se suposa que mossèn Josep i la bruixa van arribar a algun acord, ja d’aquell estiu ençà, si el campaner començava a tocar les campanes abans que el temporal passés dels llocs suara esmentats, no pedregava” (p. 80).
Molt avançat el relat, capim un bon lligam entre mossèn Josep i la bruixa, detall que serà decisiu: “Mossèn Josep seguia resant i la bruixa continuava dirigint el temporal tot menant-lo cap a damunt dels camps del terme d’Alpens. Quan el fort del temporal va començar a descarregar una forta pedregada sobre mateix del poble, el capellà de cal Ferrer Nou (…) es va treure la sabata i, al mateix temps que la llançava contra el temporal, exclamà:
-Aquí la tens, si la vols!
En aquell instant, va deixar de pedregar i el temporal va anar amainant. Tot seguit, va fer una tarda de fina i suau pluja”.
En línia amb aquests mots, direm que la tasca de la dona evoca detalls en el llibre “Una historia nueva de la alta Edad Media. Europa y el mundo mediterráneo, 400-800”, de Chris Wickham, quan diu que, entre els anys 570 i 610 (p. 579), en l’actual Turquia, hi ha un bisbe, Teodor, que hi jugà un paper important i que, a més, hi exercí unes funcions semblants a les relacionades amb els Sants de la Pedra (i, en aquesta narració, a les de la bruixa, perquè tots dos són els qui menen): “Teodor (…) era un abat d’un monestir, a banda de capellà, i fou bisbe durant un espai d’onze anys. (…) Era (…) un asceta i, per consegüent, un sanador, un home que feia fora els dimonis, un patró i un mitjancer: les comunitats dels llogarets l’estimaven per aquests motius, no per la seua posició institucional” (p. 580).
Igualment, Chris Wickham inclou que aquest home, “Com a forjador de miracles -tasca que, tal vegada, anàs acompanyada d’èxit- protegia de la pedregada les comunitat esmenades, la pluja que venia en un mal moment, les plagues de llagosta i les intoxicacions alimentàries. Com a mitjancer, tractà de cloure eixa disputa sorgida arran de les diferències relacionades amb un bosc i s’assegurava que la calamarsa castigàs els mals perdedors” (p. 580).
En el cas del llibre del folklorista d’Oristà, és la bruixa qui podia enviar la pedregada cap a altres terres, però la deixava caure en Alapens. I, el preu a pagar (per part de l’home) serà el llançament de la sabata: “Aquí tens, si la vols” (p. 81). Es fa lo que vol la dona: la pluja i lo que ella arreplega a canvi de fer que minve i que passe a ser aigua bona per a les collites i per a la contrada.
Tornant a l’historiador agrega mots que empiulem amb la cultura matriarcalista i, ben mirat, amb el relat que tractem: “Aquesta mena de conductes són un clar signe que el llogaret actuava de manera solidària” (p. 580). Tocant a Alpens, plasmat per l’acord entre mossèn Josepa i la bruixa. “els camps es van assaonra, la collita no es va malmetre, l’anyada va ser molt bona” (p. 81), però el capellà no recuperà la sabata.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)