Prosseguint amb l’obra esmentada de l’escriptora Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), torna a reflectir el matriarcalisme, ara, empiulant amb la nit:
“Quan la lluna camina a son ple

              i el cel de tan serè

             sembla un mar sens vaivè

             -colometa marina’,

 

cor-ferit jo et vindria a rondar

            amb un tendre cantar

            que et faria somiar

            una rondania divina” (pp. 88-89).

 

Per consegüent, la trobada en què ell desenvolupa més la part musical té lloc durant l’obagor.

Després, el caçador li diu que els diumenges, ja de bon matí,

“t’aniria a collir

de gemat romaní,

de daurada ginestra”

 

els presents que ell li donaria i que li posaria en “ta bella finestra”.

Ben mirat, el xicot enllaça això amb “Ta carona de festa major” i amb el fet que

“Les campanes del poble veí

            des l’antic monestir

            se farien sentir

            repicant la diada;

 

tu, a la testa l’airós caputxó

            i al braç el cistelló

            de fer ofrena al Senyor,

            baixaries mudada”.

 

Com podem veure, no sols ell li destaca la bellesa, sinó també el renom que tindrien les noces. És més: en els versos següents, Agnès Armengol i Altayó plasma el paper de la dona en el casament i el que tindrà en acabant:

“Dret a missa, donant-nos les mans

            a l’estil dels amants,

            alegrois com infants

            aniríem de pressa,

i en passar pel porxat del convent

            on s’acobla el jovent,

            te dirien somrient:

            ‘Quina guapa mestressa!’.

 

Però la festa de l’enllaç va acompanyada de balls (ací, de sardanes):

“au, manyaga, quin sardanejar!

              (…) sis ençà, vuit enllà,

                     voli el temps si té ales!”.

 

En l’estrofa següent, el jove diu a la fadrina:

“Ai bonica i xamosa Sió!

             la del prim cossetó,

             la del peu petitó,

             la del bell gentil aire,

foll de mi! si ton pare ho volgués

             ans que Pasqua vingués…”.

 

Finalment, el pare ou els mots del xic i li demana

“-Fores tu son promès?

fores tu son rondaire?”

 

 

i li diu uns quants trets que considera positius en el futur marit:
“La palica no et manca pel cas;

            però ets un brau bordegàs,

            honradot i capaç

            de portar pa a la taula;

quan t’escaigui, doncs, si va de bo,

            ja ho diràs al rector

            com més prompte millor

            i ho diré jo a ma Paula!”.

 

En resum, el pare, com faria un llaurador en el dia rere dia (i un rei, en més d’una rondalla), té present la facilitat de paraula del jove,… junt amb el fet que és un home honrat (bonhomiós), amb facilitat per a fer rogle (la taula) i, a banda, li deixa en les seues mans el fet de comentar-ho al capellà (o siga, que el xicot rep l’aprovació del pare de la xica) i li addueix que ell ho farà amb la seua dona i, així, la seua muller també pren part en els actes anteriors a les noces.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)