Prosseguint amb el llibre “Poesies catalanes” (1888), de Dolors Monserdà, també capim detalls matriarcalistes en el poema “Les set ferides” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/Les_set_ferides), amb molts punts semblants amb el de l’Assumpció de Nostra Senyora: la mare (la Mare de Déu) reflecteix la dona que no abandona el seu fill. A banda, l’autora exposa la figura femenina com a autoritat i del punt de vista maternal:
“Regna en la terra entre foscor que espanta,
lo silenci ferest, indefinit,
que l’home sent a l’assentar sa planta
dins los murs del fossar en negra nit”.
Com podem veure, apareix una Mare forta en plena nit i, a més, la mort no és un tema tabú, un fet que poguérem constatar quan, en l’estiu del 2024, demanàrem sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d’arrels catalanoparlants. És més: com en moltes rondalles i en altres relats vernacles, en plena obagor…, àdhuc, hi ha vida, encara que siga una petita llum:
“Les estrelles del cel són apagades,
sols en l’espai, amb sepulcral acord,
empenyent-se les boires endolades,
clamen: ‘¡Jesús ha mort!¡Jesús ha mort!’”.
Agregarem que, després, indica que, durant eixa obscuritat, no hi ha qui tracte de retrucar la dona, un tret que connectem amb el fet que és respectada. Com a exemple, la poetessa de la Ciutat Comtal escriu
“Dins les palles del niu, esporuguides,
no gosen a piular les xiques aus,
ni en lo desert, les feres més ardides
s’arrisquen a deixar llurs negres caus”,
o siga, la casa maternal… de color negre.
És aleshores quan el fill (ací, el Fill de Nostra Senyora) expira i, potser, Dolors Monserdà enllaça el vent (u dels dos elements relacionats amb lo místic i amb lo actiu), amb el darrer sospir:
“Tan sols lo vent (…)
clama: ‘¡Jesús ha mort! ¡Jesús ha mort!’”.
Nogensmenys, l’ambient és feminal i amb una important presència de la maternitat:
“vetlla una Mare dins estatge humil,
porta en son front l’estel de la puresa,
petja amb son peu lo cap del fer rèptil”.
Cal dir que, en aquestes tres darreres línies, copsem símbols matriarcals i, ben mirat, hi ha una part que podríem qualificar com a resultat de la introducció de lo patriarcal en la religiositat vernacla, fruit de la influència eclesiàstica: el rèptil. D’aquesta manera, associa 1) dona, mare i humilitat; 2) un estel que també apareix en el front d’infants que eren de casa reial, encara que la família senzilla que els ha acollit (en lloc de deixar-los morir en el riu), no ho sap; i 3) el fet de trepitjar, com ara, una sargantana (animal que toca els peus en terra i, de pas, empiula amb lo tel·lúric i, a més, amb plantes, amb arbres, amb parets…, això és, amb detalls que no poden volar i que estan en contacte amb la realitat).
Al capdavall, la Mare de Déu, com la mare que fa costat els seus fills, àdhuc, en el darrer moment i tot, l’acompanya i hi estableix un lligam fort, després d’oir els àngels:
“la Verge se redreça com lo llir,
que, en jorn de sequedat, constant rosada
amb son bes vaporós, torna a nodrir”.
Aquest passatge pot evocar-nos la unió entre el déu Sol i la Pachamama i, com a mostra,
“(…) Maria s’hi atansa amb breus petjades
(…) ¡La Mare se l’estreny sobre son cor!”.
Aquests mots ens acosten als que, més d’una vegada, hem oït en veu de dones nascudes abans de 1945: que la mort, per naturalesa, hauria de ser, en primer lloc, de la mare (i no del fill) i que, altrament, haurien donat la seua vida per la del fill.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
