Una altra composició que figura en la mateixa obra de Miquel Costa i Llobera, i en què es reflecteix la literatura matriarcal, és “L’arpa” (https://ca.wikisource.org/wiki/L%27harpa), recollida en la web “Viquitexts”. Així, una reina i la seua filla entren al palau i, la regina, qui sap que sa magestat conclogué, diu a la jove:
“’-Filla, tu vius per a conhort encara’.
‘-¿Què resta, mare, d’aquell temps, què resta?’.
La reina, aquí, sense dir mot, plorava.
I, fent signe, llavores, a sa filla,
Li va mostrar una arpa”.
Podríem dir que la mare representa el passat, associat a l’arpa (a la part musical del Poble, u dels elements més característics del folklore i que ens dóna moltes pistes sobre la cosmovisió). Aleshores, la jove, qui empiularia amb els propòsits de la Renaixença, s’acosta a l’instrument:
“L’arpa era antiga, que, en los jorns de glòria,
Davant los reis, en el castell, sonava:
Encara dins la pols d’aquelles cordes,
Notes dormien de dolçura pàtria.
La jove prengué l’arpa… i, tremolosos
Los sons primers, com a gemecs, pujaven.
Després, va rompre un torrental de notes,
Com fonda pena que, plorant, esclata.
I los ecos feels que sempre vetlen,
Repetiren la veu tan enyorada,
I es movien dins l’ombra les banderes
I l’òliba xiulava”.
No obstant això, la princesa, mitjançant la música unida a la llengua vernacla, farà possible que la mare recupere el seny de la vida:
“Estols de notes màgiques sortiren
De dins les mans de la princesa blanca,
Com los aucells aletejant nasqueren
De dins les mans puríssimes de l’auba.
Baixos los ulls, la Reina concirosa
Bevia el so de l’harmonia estranya,
I, per moments, parlava com en somnis,
I sos fills, que eren morts, anomenava…”.
Per tant, connecta amb la jove i, de pas, amb els fills que tingué. Al capdavall, en entrar la nit,
“Tard era ja. La lluna blanca i freda
Guaità tranquil·lament a dins la cambra;
I ningú sap, ¡ai, Déu!, fins a quina hora
Durà lo so de l’arpa”.
És a dir: que la música que aportaren els sons de l’arpa duraren molts de temps. Cal dir que el poeta ho relaciona amb la nit, un tret matriarcalista, moment en què, altrament, van unides la mare i la filla.
Un poemes després, en l’obra “Poesies”, l’escriptor Miquel Costa i Llobera (1854-1922), trau el tema de la dolçor junt amb la infantesa, detalls que estarien en nexe amb el matriarcalisme. Per exemple, en el poema “Per què?” (https://ca.wikisource.org/wiki/Per_qu%C3%A9), publicat en “Viquitexts”:
“¿PER què mai té tal encant
Com mig oberta una flor?
¿Per què tan dolça pel cor
La paraula d’un infant?
¿Per què l’auba és molt més bella
Que el migdia lluminós?
¿Per què és tot més agradós
Quan és encara poncella?
Poncella, esperança, aubada….
Sou aquí baix lo millor,
Perquè la vall de dolor
No és lloc de cosa acabada”.
És a dir, el poeta prefereix la infantesa i lo tel·lúric ans que l’aflicció.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
