Una altra composició que figura en l’esmentat llibre del poeta pollencí, i en què captem la literatura matriarcal, és “Miramar” (https://ca.wikisource.org/wiki/Miramar), recopilada en la mateixa web. Així, quan es dirigeix als poetes, posa
“ENDREÇA ALS POETES
Germans: quan, per la festa, pugeu a l’ermitatge,
Esfullareu en terra, davant la santa imatge,
Lo ram que ‘os he enviat:
Per un ramell de festa, bé veig que no valdria;
Deixau només que caiga sa pobra flor mústia
A dins lo lloc sagrat”.
Com podem veure, Miquel Costa i Llobera connecta la festa amb la dona i amb el fet que els fills s’acosten a la mare (el lloc sagrat, l’ermita). Recordem que, en lo eròtic, l’església representa la vagina i, ben mirat, la vulva.
En acabant, addueix que,
“Quan sentireu, alegres, lo so de la campana,
Pensau que vos esmenta dins terra llunyadena
Un cor de mallorquí…”,
és a dir, que l’escriptor enllaça amb la terra on nasqué: amb la Mallorca del darrer terç del segle XIX, quan exposa aquests versos.
A més, trau la dona com qui aporta vida als mallorquins, lo tel·lúric, per exemple, mitjançant l’aigua, la font, la cova…:
“Beveu per mi les aigües d’aquella font de vida
I aquella santa cova set voltes beneïda
Besau, besau per mi”.
Per consegüent, d’ençà la distància, l’autor és en nexe amb lo terrenal i amb lo femení i, per això, diu
“Si, enmig de tanta glòria i de bellesa tanta,
Sentiu lo cor remoure la febre sacrosanta
Que abriva el pensament,
Davant la immensa que els himnes grans inspira,
Germans, cantau llavores lo que no diu ma lira,
Lo que mon cor pressent!”.
Un altre poema que té a veure amb el matriarcalisme i lliga amb la Mare Terra (la Pachamama) i el déu Sol, és “Comparança” (https://ca.wikisource.org/wiki/Comparansa), recollida en “Viquitexts”, plasma detalls d’aquesta corda:
“Si allà, en nuvolada obscura,
Brilla l’arc, signe de pau,
És que es mesclen en l’altura
La llum del sol viva i pura
I l’aigua que, a gotes, cau.
En l’espessa nuvolada,
Que cobreix l’ànima aquí,
La poesia inspirada
De plors i llum engendrada
N’és com l’arc de Sant Martí.
Alta, pura, colorida,
Brilla com l’arc celestial;
Sols brilla quan s’és unida
Amb llàgrimes de vida,
La claror de l’ideal”.
Encara que Miquel Costa i Llobera parla de núvols, de l’altura i de gotes d’aigua, finalment, diu que, les llàgrimes (la pluja, les quals van cap a la terra, indret on poden fructificar els conreus) són u dels elements que fa possible la vida i, de rebot, la primavera i que les plantes i els arbres quallen en el terreny.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
