La literatura matriarcal en poemes d’Anna Maria Fontanals Veà (1934).

Un altre poema en què es plasma el matriarcalisme i que figura en la web “Tèrbol atzur”, és “El xiscle de les aigües”, en l’entrada “Anna Maria Fontanals Veà” (https://trbolatzur.blogspot.com/2011/10/anna-maria-fontanals-vea.html). L’esmentada poetessa exposa:

“No sents el so de les onades?

No veus l’escuma blanca i els estels

brostant de l’arbre de l’infinit?

No notes com s’esberlen, entre esculls,

mil veus de llunyania?

No sents el xiscle de les aigües

i el gust de sal en els teus llavis?

no sents la pell tibant sobre la galta?”.

 

 

Com podem veure, l’escriptora associa l’aigua a la vida: l’arbre que naix amb branquetes, la música que s’obri entre roques, el so que aplega de lluny i el de les aigües i la pell que toca la cara.

A més, agrega versos en què enllaça trets femenins (per exemple, lo fluid i la terra). Així,

“Mentre el vaixell llaura camins

amb solcs de nit cercant la llum,

a l’horitzó blanc d’aquest mar

navega el verd de l’esperança!”.

 

Per tant, l’obertura va cap a la mar (ací, en nexe amb l’aventura i amb el pagès), l’obagor que empiula amb una miqueta de llum i la dona que, acompanyada de l’esper, es llança cap al pèlag.

Una altra composició en què es reflecteix lo matriarcal (junt amb el sentiment de pertinença a la terra), i que fou escrita per Anna Ma. Fontanals Veà, apareix en l’entrada “L’heura de Montserrat” (https://relatsencatala.cat/relat/lheura-de-montserrat/540309), en la web “Relats en català”. Diu així:

“Heura, tu eres tendra i verda

i t’arrencaren els meus dits

d’entremig de les roques: esberlaves

la terra vers la llum,

esquitxada de rou emmirallant

el teu fullam,

i la saba et donava vida igual

que les artèries nodreixen de sang 

el cos humà”.

 

Per consegüent, com en el poema anterior, la verdor, la infantesa, la relació de la terra d’on naix la vida (ací, en el conjunt de fulles i en les branques), tenen a veure amb la primavera.

Després, l’autora trau mots que li digueren i que enllacen amb aquest jardí en sa casa:

“Aquella mà (…)
se t’endugué al jardí de casa.
No et viurà -deia aquella veu
muda- i em repetia -no et viurà –
l’has robada del cim del Montserrat!”.

 

Però hi acampa:

“I va arrelar. I els raigs de sol,
la lluna i l’aigua li donaven vida”.

 

Altra vegada, capim el lligam entre la dona i lo actiu, encara que predomina la foscúria i lo femení.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)