Una altra composició que figura en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho i en què apareix el tema de l’educació matriarcal, és “Compartint diada” (p. 11). Així, centrada en la vila de Monistrol de Calders, escriu un poema que li encarregaren:
“A Sant Llorenç hi ha una estrella
que la guardo en el meu cor,
els meus anys de jovenalla,
en són un bonic tresor.
M’ensenyaren a estudiar,
m’ensenyaren a llegir,
m’ensenyaren a estimar,
a respectar i a compartir.
(…) Amitjanem aquesta diada
de Sant Jordi amb il·lusió,
gaudint de la bellesa,
de vostra jubilació.
I cada dia la gaubança,
sigui un goig a celebrar,
amb coratge i esperança,
per afrontar cada demà”.
Com podem veure, es tracta d’una educació que empiula lo escolar (llegir i escriure) amb l’estimació, amb la tolerància i amb la generositat, detalls que sí que connecten amb els Pobles matriarcalistes, puix que refusen prioritzar la guerra, l’enfrontament, el rebuig i, com ara, l’egoisme.
Ben mirat, l’escriptora trau la bellesa, la fruïció i l’atreviment de viure amb l’esperança, malgrat l’edat de qui es retira dels treballs.
I, si aquests versos van dedicats a adults madurs en edat, també en copsem en què la natura és tractada com si fos un xiquet de pocs anys i al costat de la mare, per exemple, en el poema “Arriba la Candelera” (p. 19), una festivitat que té lloc el 2 de febrer, quan ja han passat bona part dels dies més gelats de l’hivern:
“Els ocells les passen magres
car, no troben aliment,
necessari pel seu viure
piulen quan passa la gent.
Et demanen una ajuda
una mica de menjar,
perquè volen sobreviure
per cantar a l’endemà”.
Aquestes paraules poden evocar-nos el nen (simbolitzat per l’ocell) que demana menjar a la mareta i a qui ella respon donant-li’n perquè compense la necessitat i perquè, com el moixó, puga cantar la vida i viure amb confiança.
Igualment, captem la connexió de la poetessa amb la natura, motiu que fa que ella s’hi interesse per salvar-la.
De fet, aquest nexe també es plasma en “Els ànecs de Monistrol” (p. 20), quan diu que, en plena fredor de gener i amb una riera glaçada,
“hi ha alguns ànecs que caminen
van lliscant tots al compàs.
(…) S’acosten a la vorera
tot buscant algun crostó,
que els hi tira la mainada
de pa sec o rosegó.
(…) Això sí, tothom vol veure’ls
passejant amunt i avall,
l’atracció està garantida
quan ensenyen el plomall”.
Per consegüent, no apareix la figura del caçador, ni la de qui tracta la natura com si fos una propietat seua, sinó una mena d’empelt entre ambdues bandes, com el nen ho fa amb la mare i, de pas, amb lo tel·lúric.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
