Una altra composició del llibre “Poemes 2000/2011”, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra és “Borrons de primavera” (p. 23), en què abunda el vocabulari vegetal:
“Borró de primavera, esclat del matí,
els arbres rebroten i també el romaní,
les plantes poncellen amb el cap aixecat
les flors i violes embelleixen el prat.
Borró de primavera, en l’oreig del vent,
quan et besa la cara i et fa estar content,
floreix la ginesta i també l’ametller,
esdevé primavera per l’arbre fruiter.
Borró de primavera, és un sol ixent,
il·lumina energies del meu pensament,
a l’ocell refilaire dins l’amagatall
amb força li escalfa el vestit de plomall.
Borró de primavera, en el camp de blat,
que ondeja i verdeja fins que és espigat,
esclata la vida per a sota un cel blau,
animals dormilegues ja surten del cau.
Borró de primavera en el meu jardí,
els roserars esclaten amb flors de setí,
violers i geranis, romanen florits
de flors perfumades ja n’estan ben vestits.
Borró de primavera, curulla de flors,
de fines fragàncies i de bells colors,
ens reanima les forces del sentiment,
i referma defenses de l’ésser vivent.
Borró de primavera, albada d’amor,
formidable natura i magnífic tresor,
joliu floridesa, jovencell i amical
lluïssor de rosada i frescor matinal.
Borró de primavera, esclat del matí,
els arbres rebroten i també el romaní,
les plantes poncellen amb el cap aixecat
les flors i violes embelleixen el prat”.
Com podem veure, aquest poema és un cant a la vida, al naixement, a les plantes, a les flors com també als arbres. A més, en uns versos, Rosa Rovira Sancho comenta què té ella en el seu jardí i, fins i tot, en el cas que fos simbòlic i que no n’hi hagués cap en la casa on ella viu, empiula amb la tradició matriarcalista catalana: la figura del rei o del membre de la corona que en té u on, més d’una vegada, se’n va i, en més d’un cas, en nexe amb el tema eròtic i amb la trobada amb qui, en acabant, es casarà.
Afegirem que el jardí també connecta amb la vulva i que el mateix dia que escrivíem aquestes línies, el 21 de febrer del 2025, l’escriptora ens envià un correu electrònic en què deia “Moltes gràcies, Lluís, pel teu comentari…
Sí: tenim jardí i gaudeixo molt de la natura que m’envolta”. Unes paraules molt sucoses.
A banda, trau el forment, una planta que, en ocasions, es relaciona amb la primavera (quan és verd) i, més encara, amb la fi d’aquesta estació (quan s’inicia la sega, en juny, en el despuntar de la joventut de la vida).
Igualment, parla de fragàncies, de colors, de reviscolament dels sentiments i de la força física.
Ara bé, inclou dos trets que podríem considerar femenins, pel nexe amb l’aigua: la rosada i la frescor. I, més encara: la rosada, d’acord amb la definició que figura en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, significa “Humitat sobre el sòl o la vegetació” i “Mullena dels pèls del pubis a causa dels líquids sexuals”, o siga, aigua adherida als pèls esmentats.
Finalment, posarem que la poetessa gaudeix de la natura i, per consegüent, podríem parlar d’un lligam entre l’autora i la mare (qui representaria lo natural, els dons de la vida terrenal) i, altrament, de la Mare Terra. Principalment, tenint present que aquest poema no és idíl·lic, ni filosòfic, ni es demana què és la primavera: simplement, exposa detalls que es copsen durant aquesta temporada.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
