A) DEFINICIÓ DE MATRIARCALISME

 

El concepte “matriarcalisme” i un poc sobre la seua presència en les terres catalanoparlants.

Començarem aquest estudi dient que no és lo mateix matriarcalisme que matriarcat i que, si bé és cert que sí que hi ha patriarcat (relació interpersonal en què el poder va unit a la força i a l’agressió, en una societat “dominada” per lo masculí i, quasi sempre, per l’home), no és fàcil trobar una relació al contrari, això és, de domini femení, lo que, sovint, es diu matriarcat, una paraula que, com més va, més, es prefereix substituir per matriarcalisme, ja que la forma –isme va unida al significat “tendència a…”. Com a exemple, direm que el 25 d’agost del 2020 vaig publicar en el grup de Facebook “Amics i amigues del País Valencià…” una entrada de la web “Revolución matriarcal” junt amb uns comentaris meus i que, com ara, Jacob March escrigué[1]: “Jo pense que, tant el patriarcalisme com el matriarcalisme, són relacions de poder, bàsicament, i el modus vivendi per liderar una tribu. Si, a partir d’aquest substrat, s’estableixen relacions socials i culturals amb totes les manifestacions possibles, entre elles, la sexualitat, diferenciades, potser sí, però sempre seran relacions de poder”.

De fet, com veurem en alguns apartats de l’estudi, són comptadíssims els casos d’una mena de matriarcat, per exemple, si partim de testimonis que hem rebut de catalanoparlants, bé del País Valencià, bé de Catalunya, bé de les Illes Balears, motiu que dóna suport a lo que comenten Andrés Ortiz-Osés i Franz-Karl Mayr en el llibre “El matriarcalismo vasco”, el qual utilitzàrem, a vegades, en l’estudi sobre els Sants de la Pedra, recerca de què el que tenim ací, no deixa de ser-ne sinó un perllongament, una mena d’evolució esdevinguda quan acabàvem el primer, tot i que comencí a interessar-me per lo matriarcalista en setembre del 2017, en iniciar la lectura de la tesi d’Angie Simonis (“La diosa: un discurso en torno al poder de las mujeres”, publicada per la Universitat d’Alacant en el 2012). I, com que el nostre treball continua part de l’anterior, a voltes, traurem punts vinculats amb els Sants de la Pedra, una part més del matriarcalisme mediterrani.

Cal escriure una i mil vegades, que, com que els valencians, els catalans, els balears i la resta de catalanoparlants, del segle XVIII ençà, amb els decrets de Nova Planta i, en el cas dels catalans de la Catalunya del Nord, amb les normatives franceses en relació amb les llengües i amb les cultures diferents a la francesa, freqüentment, no hem pogut tenir accés a informació en nexe amb les nostres arrels, ens trobem davant una situació de desigualtat a què moltíssims catalanoparlants no estem disposats a deixar per a demà, ni per a quan vinguen temps millors, ni, per descomptat, com si aquesta situació que, sovint, es vol presentar com si fos “natural”, “lògica”, “que no es podia evitar”, “que ha estat així i és així”…, hagués estat, com aquell qui diu, una cosa de poca importància o com si, com ara, lo matriarcal estigués reduït a si la dona ocupa la major part dels càrrecs de poder o no, o bé a l’ús lingüístic de formes com “les xiquetes i els xiquets”, a la famosa arrova (@) o a una manera de viure que ja desaparegué fa quasi dos mil anys en el continent europeu i que només es conserva en poquíssimes societats del món.

Per això, tot i que estem a favor de la pluralitat d’investigacions sobre lo matriarcal i sobre el matriarcalisme, afirmem que sí, que el matriarcalisme sí que existeix i que sí que és present (i molt) entre els catalanoparlants de tot l’àmbit lingüístic nascuts abans de 1960 com també en la cultura que molts catalanoparlants defenen com a herència dels seus avantpassats, encara que estiguen molt oberts a lo nou, a les noves tecnologies i al futur. Refusar això és una forma més de perversió, de silenci de lo que, a més d’u, podria desagradar i, per consegüent, desenvolupar una cultura de la racionalització (entesa com una actitud severa) de la societat amb una intenció decidida a rebutjar, a ocultar de l’ensenyament i, igualment, dels mitjans de comunicació social i dels centres de formació o, com ara, de museus i d’exposicions) tot lo que no vaja en línia amb qui deté el poder, fets que no acollim moltíssims catalanoparlants (i, intuesc, que, com més va, més, hi actuem), perquè prenem consciència com a Poble.

No es tracta tampoc i, en aquest seny, puc dir que hi ha hagut moltes persones que m’han fet costat en la recerca sobre el matriarcalisme (i que també coincideixen en lo que escriuré tot seguit), d’adoptar u dels dos models de què escriu Josefina Roma en l’epíleg del llibre “Rondallari de Pineda” (publicat per Farell Editors en el 2020), els quals són clàssics en l’actuació davant la realitat: el dels vencedors i el dels vençuts. Així, en paraules seues, “L’esquema segueix aquests dos paradigmes: ‘Som el poble escollit, som els millors’; o del costat dels vençuts ‘Ja veuràs quan vinguin els nostres’. Aquestes dues frases tan simples ens serviran per endinsar-nos en el complex entramat de les narracions dels uns i dels altres” (p. 608). Per això, com l’antropòloga plasma un poc després, procurem presentar les coses com són i com han estat (i, en el pitjor dels casos, tractar d’acostar-nos-hi amb molta informació que confirme que lo que exposem és cert), puix que, com escriu sense embuts, però, quant a cultures de l’oceà Pacífic, “el tracte de les potències colonials havia estat, de simple extermini, com en el cas d’Austràlia, de dominació, de conversió forçada al nou sistema, en el cas de Nova Caledònia, de domini francès o Papua-Nova Guinea, de domini anglès” (p. 608). Escric aquest paràgraf el 15 de març del 2021 després d’una conversa ben llarga amb Pere Riutort i en què, ambdós coincidíem que cal redactar la història, els fets i fer-ho anant a l’arrel i de manera que siguem més independents i més oberts, més units, en lloc d’anar cadascú a la seua i, sobretot, no continuant el model dels qui, en el fons, no tenen ni el més mínim interés a no deixar d’intentar que moltes persones (i, com més, millor) siguem titelles seues per mitjà de l’omissió d’informació clau, de reescriure els fets, ni, òbviament, de fer-ho en els centres d’instrucció escolar o per mitjà de canals com Internet o els mitjans de comunicació social. Que lo recopilat i lo difós, quan passe a noves generacions o a altres persones, siga motiu de millora en el coneixement dels esdeveniments. I dir la veritat, encara que no haja estat dita i, això sí, actuant units a la bondat, a viure amb criteri propi.

Com a exemples, posarem que, el 18 de gener del 2021, després que jo hagués exposat en el meu mur de Facebook els punts que s’inclourien en aquesta investigació, hi hagué uns quants comentaris: “Tots els temes em semblen força interessants, començant per la família” (Rosa Garcia Clotet), “Em sembla un treball ingent. Seria fantàstic que es pogués dur a terme i fer-lo conèixer. Que no hàgim d’aprendre a l’estranger allò que l’escola i la ‘cultura oficial’ ha callat i, potser, ha amagat expressament. Ànims! Em sembla una empresa admirable. El país necessita persones com tu.

Jo, pel meu passat docent, diria que el punt 3  [“La transmissió de la cultura popular: l’àvia (o padrina)”] és bàsic. Allò que no s’explica als centres d’ensenyament” (Josep Maria Beltran Comellas)[2]. “El tema del matriarcalisme no l’he estudiat mai; el que sí que he fet és valorar la dona a partir de la Bíblia, començant pel llibre del Gènesi, on s’afirma que Déu creà l’home a imatge seva i els creà home i dona. Creà l’home, l’interpreto que va crear la humanitat.

A partir d’aquí, he escrit la qualitat de la dona en la història, que, essent col·locada a un terme inferior, la seva actuació ha estat cabdal en la història salvant la humanitat.

Moisès salvat de les aigües del riu, n’és un exemple. I la història n’està plena.

Tinc un poemari ‘SÓN ELLES’ basat en les dones de la Bíblia, que, si no tens, te l’enviaré.

El tema és molt important i, més encara, perquè, en una etapa, el matriarcalisme era una realitat”.

El mateix dia envií a Joan Sala Vila la tesi d’Angie Simonis i un correu electrònic amb un escrit en nexe amb els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols. I, a més, Joan Sala Vila escrigué en el meu mur: “M’agraden les teues respostes, perquè raones i palesen un desig enorme de solidaritat humana, imprescindible si lluitem per la pau”.

Tocant el punt de vista de Joan Sala Vila, el 14 d’abril del 2021 posàrem en la web “Malandia”, una entrada titulada “Dones amb molta espenta” (https://malandia.cat/2021/04/dones-amb-molta-espenta-2), en què, en una cançó eròtica recopilada en el llibret “Cançons de Broma Bruta” (la no. 90), a cura d’Andreu Caballero junt amb Damià Quetglas i acompanyada de la recol·lecció de P. Sureda i Ribes, es pot llegir que “s’altre dia dues dones / se tiraven un pastor”. A més, comentí que, “Com veiem, les dones actuen amb molta espenta i no són precisament passives, com en moltes cançons eròtiques en llengua catalana” i, el mateix dia, Joan Sala Vila, em plasmà “Amic Lluís,

L’estudi que estàs treballant és molt important perquè demostra la veritat de les dones dels pobles, perquè elles, amb la seva personalitat i saviesa, eren responsables, com els homes, dels treballs de convivència, en contraposició a les dones de l’alta aristocràcia, que, en la seva majoria, estaven submises als marits i als amos.

La humanitat la salven les dones dels pobles. Espero que, a mesura que es tingui més coneixement de la feina d’aquestes dones mestresses de casa i de la convivència popular, es faci justícia al paper de la dona en la història”.

I, un poc després que jo llegís aquestes mots de Joan Sala, li responguí “Estic totalment d’acord amb les teues paraules i, quant a l’aristocràcia, Jaume Vicens Vives, en el llibre ‘Notícia de Catalunya’, diu que, en els comtats catalans, s’afavoria lo que es diu matriarcalisme, encara que ell no escriga la paraula ‘matriarcalisme’”.

Empiulant amb aquests comentaris del 14 d’abril del 2021, sobre que les dones actuen amb molta espenta i amb molta iniciativa, que, l’endemà comentí a ma mare com també sobre el fet que, en moltes rondalles i en moltes cançons recopilades per Sara Llorens en Pineda de Mar, es plasme matriarcalisme, ma mare hi estava totalment d’acord i, a banda, sense embuts, em digué que això era perquè reflectien els costums de la gran majoria de la població, sobretot, en els pobles.

En línia amb aquestes paraules, el 20 d’abril del 2021, en el grup “Dialectes”, Silvia Jané em demanà quins temes tractava en l’estudi  i què volia dir sota el terme “matriarcalisme” i li expliquí que, “Principalment, la família, la transmissió de la cultura tradicional, música, balls, danses, sexualitat, esperit emprenedor, rondalles, contarelles, noces, festes, què ensenyaven i per què no s’instruïa en les escoles, el sentiment de pertinença a la terra, les arrels, refranys, etc.”. I ella ho aprovava.

El 6 de maig del 2021, Pere Ramon Nadal, per correu electrònic, m’escrigué “És molt interessant el teu treball i també la interrelació que existeix entre diferents contrades del territori cultural, que cal preservar.

Gràcies per la teva insaciable tasca de recopilació”.

El 15 de juny del 2021, durant una conversa amb ma mare, li diguí que jo havia comentat a Kike Gandia, que, sobre els Sants de la Pedra, hi ha molt escrit, però no relacionat amb el tema del matriarcalisme i que calia fer-lo accessible, a mesura que evolucionàs el treball, perquè la gent conegués lo que era un fet, en lloc de deixar-se portar per les mentires i per lo que s’havia tergiversat. I, aleshores, ma mare, em respongué “És que això és la realitat” tocant al tema. A més, ella aprovava eixa actitud i el detall de facilitar la informació.

Continuant amb el tema del matriarcalisme, com un exemple més, glossarem que, el 25 d’abril del 2021 (que consultí en Internet sobre el matriarcalisme, com ara, en Cadaqués i en Peníscola), trobí una anècdota en el llibre “Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de Vansa i Tuixent”, de Joan Frigolé Reixach i editat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en el 2006. Es tractava d’un fet real i que empiula, fins i tot, amb el matriarcalisme reflectit en el llibre  “Per poblar lo regne de Valèntia… L’emigració mallorquina al País Valencià en el segle XVII” (https://www.uib.es/digitalAssets/173/173703_5.pdf), d’Antoni Mas i Forners i de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, editat per la Conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears, en el 2002. Així, Joan Frigolé Reixach, en parlar sobre la vall de Vansa i Tuixent (en el Pirineu català), explica que l’avi d’en Jesús, u dels informadors, de fadrí, havia anat a Cuba i, posteriorment, tornà a Catalunya (pp. 35 i 37), per a fer comerços en Barcelona. I, un poc després, afig l’anècdota, en què apareix una dona jove i amb molta espenta, qui actua amb l’aprovació del pare. Diu així: “En tornar d’Amèrica, l’avi es va quedar a la casa pairal com a hereu. Més tard, es va casar amb una noia de Civis, prop d’Andorra. El casament es va concertar amb una sola visita i estava relacionat estretament amb un camp empenyorat per la casa d’en Jesús. Mantenir el camp dins del patrimoni de la casa era fonamental, perquè la propietat de la terra determinava la posició social, però, a més, hi havia en joc la reputació de la casa i dels seus homes. El prestador, un home d’una àrea propera, havia llançat el desafiament que, en aquell prat, s’hi menjaria un gall. Aquest repte metafòric transformava el no-pagament del deute en un derrota més global, ja que hi havia en joc no solament la propietat de la terra, sinó també la reputació de gènere, perquè el gall és un símbol masculí. Per això, quan es concertà el matrimoni i el pare de la núvia deixà els diners per eixugar el deute, aquesta[3] va ser la que es desplaçà al poble del prestador a tornar-li els diners i li va dir que ella seria qui es menjaria un gall en aquell camp[4]. El prestador recuperà els diners, però la seva reputació de gènere quedà afectada en la mesura que el desafiament s’havia invertit de direcció i ell havia passat de menjador simbòlic a ser menjat simbòlicament per una dona” (p. 37).

Com veiem, el pare de la núvia és qui porta els diners a casa (en aquest cas), però, com en moltíssims casos que hem recopilat, la dona era qui els gestionava i, com en més d’una rondalla de Pineda de Mar, una filla actua amb molta més espenta que el pare (que no sol ocórrer lo mateix quan el parent, en lloc de ser el pare, és la mare). Dos trets més i interessants. Per tant, si en la rondalla de Tàrbena, un home que deia que ell seria qui portaria sa casa i que, d’aleshores ençà, s’hi faria lo que ell volgués, però no la seua don, ací és la dona qui ha fet el pagament (de la mateixa manera que, en la lletra de la cançó “La manta al coll”, les xicones de Xixona es compren una romana per a pesar-se les mamelles dues voltes a la setmana, com veiem en la versió del grup musical “Carraixet”) i no l’home i, a més, podem dir que la línia matriarcal era viva en la casa del pare de la núvia i que, el fet, és un exemple més de matriarcalisme, com també ho és el de la rondalla de Tàrbena, relata en què, finalment, l’home accepta que siga la dona qui trie i no ell, motiu pel qual el batle de la vila valenciana li diu “¡A ta casa, vaca!”.

En nexe amb la frase “¡A ta casa, vaca”, direm que, el 27 d’abril del 2021, mentres llegia el llibre “Encisam de totes herbes”[5],de Joaquín Martí Gadea[6] i publicat en la ciutat de València en 1891, podem captar u dels fets esdevinguts (“sosuits”[7]) que reflecteix molt bé lo matriarcal en la cultura valenciana. Diu així:

“En Benasau, hi havia anys[8] arrere un llaurador de mitja capa, que li dien de malnom el tio Quartés, que com no tenia família, treballutjant les terretes ho passava prou bé en la seua dona; però a l’arribar a l’edat dels sixanta, segurament nostre home es cansà de treballar, i parlant una nit al costat del foc en sa muller, li diu: ‘-Mira, xica, jo ha pensat que p’a lo que mos queda de vida, no necessitem ja anar tan aperrejats com dasta ara[9]; si tu vols, vendrem les terres i, de lo que traurem, mos sobra p’a passar els deu o dotze anys que per llarg podrem viure’. I veent que a la dona no li pareixia mal el pensament” (p. 500), feren lo que trià la dona.  A més, aquest marit també enllaça amb  el refrany “De llevant o de ponent, de la dona sigues parent”.

Parlem d’un escrit publicat en 1891, però que, com veurem en aquest estudi, encara és una realitat en moltíssimes famílies catalanoparlants per part del marit i de la dona, sobretot, entre descendents de catalanoparlants per part de pare i mare i, principalment, per part dels avis (de les dues rames).

A més a més, inclourem part d’uns comentaris que l’amic Vicent Pla m’escrigué en un correu electrònic del 3 de maig del 2021, si bé referents als Sants de la Pedra, una part més del matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana, però en què, un poc després de la introducció, parlava sobre el paper de la dona (simbolitzada per la Reina en el joc d’escacs) i que exposarem en un altre punt de l’estudi. Diu així: “Quanta informació i coses interessants que ens envies.

No m’explique com pots trobar estos articles, puix no són de domini públic i difícil de trobar”.

El mateix dia vaig agrair a Vicent Pla les seues paraules i li responguí que, quant a l’accés a aquesta informació, “és com volar una milotxa: has d’eixir al camp, obrir-te, explorar. Per descomptat, en relació amb els altres i amb tirar-li molta creativitat, molta”.

El 3 de febrer del 2021 envií a David Algarra Bascón (autor del llibre “El Comú català”), l’escrit que jo havia publicat en el meu mur, referent als punts de l’estudi i, posteriorment, el 7 de febrer del 2021, a unes quantes persones, per correu electrònic, entre elles, a Joan Sala Vila. La resposta de David Algarra[10] fou “Tots els punts em semblen força interessants, però com he d’escollir, serien aquests, que a més crec que alguns no surten entre els que t’han indicat:

. La transmissió de la cultura popular: l’àvia o padrina.

. La sexualitat.

. Les festes anteriors al cristianisme.

. La mitologia.

. La Mare de Déu del Puig, la Mare de Déu de Montserrat i la Mare de Déu de Lluc: ‘nostres senyores’ unides per una llengua, la catalana. Evolució, expansió i futur mitjançant la tolerància i la promoció de les arrels catalanes”.

Tocant a aquestes paraules de David Algarra, farem un comentari a partir d’un fet que ell plasma en el llibre “El Comú català” i que, quan ix el tema del matriarcalisme, és present, però prenent com a model una visió pròxima la racionalista/patriarcal i de línia anarquista del primer quart del segle XX i de la matriarcal: la família i, com ara, de rebot, la transmissió de la cultura. Així, David Algarra indica que, majoritàriament, “ a causa de la seva visió excessivament urbana[11] que no els donava una comprensió suficient de la problemàtica al món rural, on la pagesia demanava una solució mixta entre la propietat familiar i el treball col·lectiu, mentre els anarquistes durant el Congrés de la Comèdia de 1919 es van oposar al parcel·lació de la terra (…) i qualsevol acte de caràcter individual o familiar. Com hem vist durant aquest treball,  la societat popular rural tradicional catalana portava al seu si tant la propietat familiar com els béns compartits del comú” (p. 258). Això també ocorre, per exemple, i m’ha passat, quan raonem amb persones de línia anarquista, puix que veuen en la família un sistema d’opressió i de retall de llibertat i, àdhuc, molts signes patriarcals.

Així, en l’article “Una mirada molt personal” (https://blog.ferrerguardia.org/2010/03/una-mirada-molt-personal), de Chiqui Subirana i publicat en el blog “Espai de Llibertat” en el 2010, llegim que “Sóc la tercera de quatre germanes, fins a l’adolescència vaig viure envoltada de dones a casa, a l’escola de monges i, per si era poc, amb el matriarcat generat per la meva àvia i les seves quatre filles (amb costums molt conservadores de la família i de la tasca de les dones en ella)” i, com ara, que, “Per sort, em vaig endinsar en el món educatiu molt jove, com a voluntària als setze anys i com a professional als divuit. Quin trasbals! Els missatges canviaven radicalment, la gent parla de respecte i de gaudir de les mateixes possibilitats. Les diferències existeixen, però s’obre un món ben diferent i on puc començar a actuar”.

En canvi, com veurem en l’apartat de la pedagogia matriarcal i en altres relacionats amb la casa i amb la família, entre els catalanoparlants i de línia matriarcal, es veu bé que la dona siga qui més influesca en l’educació o, àdhuc, la principal transmissora del saber. Així, el 9 de març del 2021, en el meu mur, Montserrat Cortadella m’escrigué aquest comentari: “La meva néta: ¿es pot saber, mama, per què parles i tractes millor l’avi que la iaia? És la teva mare, val?”. I, un poc després, afegia que la xiqueta tenia deu anys i que “l’he criada jo, en bona part” i que la néta volia molt l’àvia.

Quant a Joan Sala Vila, en un correu electrònic del 7 de febrer del 2021, em comentà: “El punt que més m’interessa és la definició de matriarcalisme, perquè no és el mateix atribuir a la dona el desenvolupament dels pobles, que la importància de la dona.

Personalment, penso que la historia ha traït el paper de la dona, que, malgrat les marginacions, ha assolit ser protagonista en la salvació de pobles condemnats a desaparèixer. Estic convençut que als Països Catalans ha estat molt important i, per això, m’agrada conèixer fins a on abasta el matriarcalisme i si ha existit.

El n. 13, als Països Catalans, penso que és molt important el paper de la dona.

Hi ha un tema que s’hauria de tenir en compte, que és el de les bruixes i la seva veritat.

El número 17, la pedagogia abans de la guerra, en la guerra i després, cal tenir-la en compte, perquè ha anat en augment. La pedagogia Montessori va ser molt protagonista”[12].

Ara bé, aquesta presa de consciència no va unida a una mena d’anar a matar el director (una actitud pròpia de les cultures patriarcals i dels qui adopten la decisió de tombar lo patriarcal al preu que siga i per imposar un estil alternatiu i en línia amb lo femení), fet que, com podem llegir en el llibre “La voz de los pueblos indígenas. Los indígenas toman la palabra en las Naciones Unidas”[13], amb edició d’Alexander Ewen i publicat per José J. de Olañeta, en 1995, no forma part de la manera d’actuar dels Pobles matriarcals, com molt bé ho reflecteixen moltes de les persones que parlaren en les Nacions Unides en 1992, recollides en aquesta obra.

I, a més, aquesta situació actual, no és fruit d’una espècie de pacte entre Pobles diferents, entre persones de cultures distintes i que estan obertes a crear un estat més ampli i, igualment, respectuós amb els altres i amb cada u, en aquest cas, amb un Regne de Castella receptiu i acollidor amb les persones que provenen de fora i amb el fet que es parlen llengües diferents en un mateix Estat, sinó molt distint.

A hores d’ara, vivim el resultat de segles i segles en què u dels regnes, el de Castella, aprofitant que els monarques que succeïren Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó[14], es decantaren progressivament (i, sobretot, del regnat de Felip II de Castella[15] ençà) per Castella i per lo castellà, es marcà com a objectiu prioritari que els altres passassen a assimilar la seua forma de ser, les seues lleis, els seus costums, les seues tradicions i…, a banda, sense recórrer a la cultura del pactisme, sinó fent ús de la força.

Per això, com escriu Pere Riutort en la seua “Explanación de algunos aspectos de mi vida y mi trabajo en favor de la Cultura de nuestro Pueblo”[16], document que emprarem prou en aquest estudi, “No ens trobem davant cinc segles d’una nació castellano-espanyola ‘pacífica, angelical, generosa’ amb nosaltres, sinó amb cinc segles de negació i de destrucció dels drets que ens pertanyen com a poble, amb la seua cultura corresponent, inclosos, amb ella, els drets polítics irrenunciables de sobirania” (p. 47). Àdhuc, se’ns diu que “España es un estado moderno”. Si per modern, entenem, que es posa de costat de lo patriarcal i que actua per la força en lloc de fer-ho, com ara, impulsant la iniciativa i l’obertura als altres, sí.  A més, veiem que, aquesta idea de partida que molts hem tingut, sobre el matriarcalisme, deriva de molts anys d’instrucció i, de rebot, de difusió mediàtica, de silenci en nexe amb lo que no era castellà i, més encara, del segle XVIII ençà i tot, ja que, en les cultures matriarcalistes, la vida es regeix per principis democràtics en què l’autoritat roman en lo que se sol dir el Poble, i es remarca la igualtat de drets per a hòmens i per a dones com també un interés per la regeneració, puix que són les mares qui la fan possible i, per això, tenen present les dones, les quals juguen un paper molt clau i són estimades com també ho és la Terra Mare.

En paraules d’Oren Lyons[17], en l’ONU, i que ací traduesc[18], “Ens ensenyaren a ser generosos i a compartir per igual amb els nostres germans i amb les nostres germanes, per a que tots estiguem contents. Ens ensenyaren a estimar i a respectar els nostres grans, a cuidar-los en els darrers anys de la seua vida, a estimar-nos els uns als altres. Ens ensenyaren a estimar els nostres fills, en realitat, a estimar tots els xiquets” (p. 31), això és, a estimar i a prioritzar més el demà que el passat i cada grup humà i cada generació.

 

 

Notes: [1] Comentari del 29 d’agost del 2020.

[2] Afegirem que, el 20 d’abril del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, Aldo Ivan Guerrero Mas, a un post que jo havia posat en distints grups, perquè jo estava interessat “per recopilar vivències narrades per les vostres àvies, per les vostres mares. Només si foren (o són) catalanoparlants, de qualsevol població de l’àmbit lingüístic”, ell comentà “Matriarcalismo. Me interesa el tema. ¿Dónde puedo leer más sobre este sistema familiar? ¿Y sobre todo hacia 1800? Mi bisabuela era francesa casada con un mallorquín y vinieron a Argentina a finales de 1880/1890 desde Palma de Mallorca”. Immediatament, li facilití informació: no sols llibres, sinó, igualment, com accedir a la web “Malandia” com també la tesi de Ma. Magdalena Gelabert i Miró i el nom de persones que havien escrit sobre lo matriarcal en relació amb la llengua catalana, com ara, Bartomeu Mestre, Biel Majoral i Jordi Bilbeny.

 

[3] La núvia.

[4] El 23 d’octubre del 2021, durant una conversa amb ma mare, en què li comentí que moltes dones que apareixen en aquesta obra anaven “Molt en línia amb les teues àvies”, ella que s’havia llegit el libre, em digué “Sí”, perquè, com les àvies de ma mare, eren “Molt valentes i molt treballadores”.

[5] En l’original, el títol, sovint, es coneix com “Ensisám de totes herbes ó ensart”, tot i que és molt més llarg. A partir d’ara, adaptarem el text original a la normativa actual però conservant el text exceptat en canvis lleugers. Vaig accedir a aquest llibre, després que Francesc Castellano Vilamu me’n parlàs, el 22 d’abril del 2021, en relació amb rondalles que incloïa. Posteriorment, viu que també hi havia una quantitat interessant de cançons i que, algunes, no solament eren conegudes en Internet, sinó que, si més no, una, figurava en el cançoner de Pineda elaborat per Sara Llorens.

[6] Joaquín Martí Gadea (Balones, 1837- Mislata, 1920), fou un escriptor, filòleg, religiós valencià i, igualment, recopilador de la cultura tradicional valenciana.

[7] Hem trobat, en el DCVB, que, si consultem el terme “Succeït”, podem veure que, en una de les formes de pronúncia, figura “sosoít” i que la relaciona amb el parlar del País Valencià que apareix com “(val.)”. Per tant, aquest és el mot a què fa referència.

[8] Benasau (en l’original, “Benesau”) és una població valenciana de la comarca del Comtat.

[9] “com fins ara”.

[10] En un correu electrònic del 7 de febrer del 2021.

[11] Aquesta visió urbana és de signe patriarcal.

[12] Un poc després de plasmar Joan Sala aquest correu electrònic, el vaig llegir i, immediatament, li responguí que, “Per a mi, que tracte el tema, d’alguna manera, de setembre del 2017 ençà, el matriarcalisme és una forma d’organització i de funcionament en què es prioritza lo que, en antropologia, se sol considerar  femení.

El meu llibre de partida és ‘El matriarcalismo vasco’ (…). Es parla de ‘tendència’ (-isme), ja que són molt pocs els casos en què s’ha trobat una mena de ‘patriarcat’ (o, diguem-ho més clar, de ‘dictadura’) femení.

Ma mare i molts testimonis de catalanoparlants de soca-rel, van en eixa línia. El meu avi matern ho tenia assumit, de la mateixa manera que mon pare.

En línia amb la teua pregunta de si ha existit, paga la pena llegir el llibre ‘El Comú Català. La història dels que no surten a la història’, de David Algarra Bascón. L’autor, amb qui tinc amistat, porta una pàgina de Facebook amb el seu nom”.

I, finalment, ell em responia: “Molt pedagògica la teva explicació. Fer passos endavant és l’objectiu”.

[13] Vaig accedir a aquest llibre mitjançant Jordi Salat, en el 2019, qui considerà que podria ser d’interés per al tema. I així ho és.

[14] Segles XV i XVI.

[15] Rei castellà entre 1556 i 1598, molt recte amb els musulmans i amb els qui no eren castellans, amb uns primers intents de sotmetre lo no castellà i, a més, de centralització que, començaran a fer-se realitat, després de la Guerra de Successió, a partir dels decrets de Nova Planta de Felip V, el primer dels quals (de 1707) afectà el Regne de València i el Regne d’Aragó.

[16] D’ara en avant, “Explanación de algunos aspectos de mi vida y mi trabajo”. És un document extens, de 206 pàgines, quasi totes, escrites en primera persona i, a partir de la pàgina 188, amb bona part dels documents que ha utilitzat per a l’explanació. Es tracta de l’apartat A del “Capítulo Iº: Introducción personal prèvia, especialmente referida a la sociedad del País Valenciano y a la Iglesia Católica Valenciana”, com a report personal i amb comentaris realitzats en el 2008 i actualitzats i completats en el 2011, en el 2012, en el 2016, en el 2017 i en el 2018. Està, quasi tot, en “Versión en lengua castellana”. Es tracta d’una font molt interessant i de què hem tret molta informació.

[17] Portaveu de la Confederació Iroquesa, dels Estats Units.

[18] Informació treta del llibre “La voz de los pueblos indígenas. Los indígenas toman la palabra en la ONU”, edició d’Alexander Ewen i publicat per José J. de Olañeta, Editor, en 1995. D’ara en avant, totes les cites tretes d’aquest llibre estaran traduïdes al català.