Un altre tret que copsem en poemes de Miquel Banús i Blanch, en el llibre “Dins la pau del Collsacabra”, és el fet que ell és ell, que, en la seua vida, l’escriptor (com a persona) també té paraula i, per descomptat, aquesta n’és la darrera, la que val, lo que l’autor de Rupit diria la tercera flor, la que els altres no ficaran en la caixa. Així, en “Flor d’amor” (p. 58), posa que, quan ell muira,

“La flor que a mi més m’agrada

i que guardo dins del cor,

fa molts anys que hi és sembrada,

i és per mi la més preuada;

el seu nom és: FLOR D’AMOR”,

 

la qual podríem relacionar amb la bonesa, tan essencial en les relacions humanes.

En línia amb aquesta llibertat, en uns versos de la mateixa pàgina 58, exposa la seua preferència per l’autenticitat, per la naturalitat:

“Despullat de tota fulla

com el jonc vora el bassiol,

superats lleis i preceptes,

dogmes i manaments,

la llibertat m’ha fet lliure.

Ara jo tinc per senyera:

L’Amor i la Llibertat”.

 

Quant a l’Amor i la Llibertat, captem un possible enllaç amb la idea de comunitat (l’amor uneix, fa que estiguen juntes dues persones o més) i la llibertat (que u puga desenvolupar la seua vida sense esclavatge, com ara, allò que fa que el seu viure tinga sentit).

Una altra composició en què apareix aquesta mena de nudisme, tot i que, més bé, fruit del pas dels anys i de vivències, és quan, en la plana 60, indica que

“Mirant una estrella

vaig descobrir el firmament.

 

Mirant els ulls d’un infant

vaig descobrir la innocència.

 

Mirant els ulls d’una noia

vaig descobrir l’amor.

 

Mirant els ulls d’un vellet

vaig descobrir la bondat.

 

Mirant els ulls d’un moribund

vaig descobrir l’eternitat.

 

I la suma d’aquestes mirades

m’ha fet descobrir Déu”.

 

Com podem veure, Miquel Banús i Blanch, per mitjà de la seua creativitat, ha connectat amb persones i amb ambients diferents, que li són grats i, això, de pas, li ha permés tocar els peus en terra i assaborir lo que alguns cristians consideren que és Déu: la suma de la Mare Terra i dels qui hi viuen, bé xiquets, bé jóvens, bé adults, bé ancians.

Quant al nexe entre vellet i bondat, puc dir que l’he copsat i que l’associe al fet que els grans, en els darrers anys, solen decantar-se per lo que va unit al bon cor. Ho he viscut en persones de més de huitanta anys (bé pròximes, bé amics) i, igualment, com a exemple, ho escriu Pere Riutort (nat en 1935) en la seua explanació del 2018: “L’agraïment és el més humà i el més formós que es pot veure i que es pot experimentar en aquesta vida. És el llenguatge de les persones ben nascudes, com es diu popularment”.

I, sobre els moribunds, hem trobat poetes i persones que ens han parlat sobre la seua filosofia de vida: aprofitar el present, puix que 1) han tardat moltíssims segles i milions d’anys a nàixer i 2) perquè la part de temps que vivim en la terra és mínima en relació amb la que hi haurà per davant. A banda, recorde quan, potser, unes poques hores abans de morir la meua àvia materna (només en tinguí una), vaig decidir anar on ella era (en el llit) i besar-li a les galtes. Sabia que li restava poc, però l’estimava, i tu tries eixe do que ha sigut la dona (senzilla i arriscada) que, aleshores, tens davant, perquè sempre havies trobar a faltar l’àvia paterna (qui no ho fou mai).

Possiblement, per això, el 29 de juny del 2018, quan felicitàrem Pere Riutort (qui ja tenia huitanta-tres anys), ens digué en llatí que l’art és llarg i que la vida és breu (“Ars longa, vita brevis”).

No debades, en la mateixa pàgina 60 de l’obra “Dins la pau del Collsacabra”, Miquel Banús i Blanch addueix unes línies que empiulen amb la seua cosmovisió, matriarcalista i gens elitista, però molt creativa:

“Qui pugui entendre, que entengui,

qui vulgui escoltar, que escolti,

que els misteris de l’Amor

no són fets per als orgullosos”.

 

Finalment, al capdavall de la composició “Ha ressuscitat. Al·leluia” (p. 63), plasma que

“tot rebrota i refloreix,

ocells refilen pels aires:

qui més dóna, més gaudeix”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)