El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Dins la pau del Collsacabra. Recull de poemes” de Miquel Banús i Blanch (1939-2019).

En aquesta obra, impresa per Emboscall en el 2004 i a què accedírem gràcies a la generositat de Rosa Rovira, també es copsa aquest sentiment. Així, en la introducció, l’autor escriu que, “En aquests senzills poemes, intento parlar del meu poble, del meu país, d’aquest Collsacabra que he recorregut pam a pam i que tant estimo. Tret d’uns anys de seminari, la resta de la meva vida l’he viscut, conviscut i fruït en aquest trosset de terra, que per a mi és el més bonic del món.

Rupit ha sigut el meu bressol, en ell hi he plantat cabanya, i en ell espero poder-hi viure la resta de la meva vida, i que sigui aquesta benaurada terra del Collsacabra la que m’aculli dins el seu si esperant la gran Realitat de la VIDA” (p. 5). Primerament, direm que Rupit és un poblet català del terme de Rupit i Pruit i que es troba en la comarca d’Osona; i que el Collsacabra és una comarca natural de l’interior de Catalunya.

En el poema “HIMNE AL COLLSACABRA” (p. 7), posa trets de la natura:

“Jo en conec un tros de terra

el més bonic d’aquest món,

ple de boscos, fonts i arbredes:

Collsacabra és el seu nom”.

 

Més avant, afig altres detalls tel·lúrics i en nexe amb lo femení:

“Cada cingle, una ermita,

cada esquei és una font.

Quina pau que s’hi respira!

Que dolç hi és el seu sojorn”.

 

En la composició vinent, el reflecteix mitjançant un carrer:

“AL CARRER FOSSAR DE RUPIT

‘EL MEU CARRER’

 

Voldria esgranar de la memòria

com d’un rosari la història

que guardes dintre el teu pit,

(…) sols estimar-te i beneir-te” (p. 8).

 

I, en la mateixa plana, addueix que voldria cantar Rupit, com a fill de sa nissaga.

Igualment, el sentiment de pertinença ix altra vegada, ara, quan l’empiula amb una ermita del terme de Rupit i Pruit:

“A SANT LLORENÇ DOSMUNTS

 

Sant Llorenç, petita rosa

nascuda al bell mig dels camps,

de les flors la més formosa

que he vist per aquests voltants.

 

A l’estiu, quan tot floreja,

com gallaret treus el cap

entremig de les espigues

de camps d’ordi, xeixa o blat” (p. 9).

 

És a dir, exposa sobre una terra viva, encara jove com la rosella (el gallaret) i com els tres cereals a què fa referència i que, com el forment, solen relacionar-se amb l’estiu (estació associada a la joventut). 

Sobre aquestes composicions, el 9 de desembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929) ens envià un correu electrònic en què deia “M’ha encantat la referència a Rupit, Lluís. És veritat tot això que diu, és encantador, fantàstic. Hi hem anat un parell de vegades, amb la meva esposa i les filles, ja fa molt de temps.

Ara, si m’ho permets i, potser, no caldria que ho recollissis; ja veuràs que és una mica escatològic, perquè és una broma. Per aquests rodals, diem que ‘Rupit és el poble més antic del món…, perquè Adam i Eva ja cagaven arrupits'”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

assemblea-pagesa-6f (1)