Un altre poema del llibre esmentat de Miquel Banús i Blanch, en què es reflecteix el matriarcalisme, posa uns versos (p. 66) que diuen així:

“Guimbant riu amunt he descobert la Font

on l’aigua surt pura i clara.

La set m’ha fet néixer dins el cor

deus d’aigua que mai no s’acaben”.

 

Per consegüent, el poeta, corrent i saltant com un xiquet, fa camí cap a la mare (la Font) i, com a resultat d’eixa trobada amb la mareta i de la vida que ella li dona (i, de rebot, la Mare Terra), l’escriptor li està agraït.

En uns altres versos (p. 67), els quals enllacen amb la dona i amb l’aigua i, potser, igualment, amb Déu, l’autor exposa que ell

“Anava pel món

buscant aigua clara.

On és eixa font

que mai no s’estronca?

Veniu i beveu,

germans i germanes

que la seva deu

no és pas gens avara.

 

Jo tinc set d’AMOR,

tinc set d’aigua clara,

he trobat la Font

que mai no s’acaba”.

 

Com podem veure, la dona genera vida, en dóna (i de bona) i, de pas, en aquestes línies, ella salva l’home. Afegirem que la font, més d’una vegada, està vinculada amb el naixement d’un riu, amb la banda fluvial que simbolitza la infantesa. Aquest deu també podria representar l’amor amb una dona.

Una altra composició que empiula amb lo matriarcalista, és “Al llindar de la vellesa” (pp. 68-69), molt sucosa:

“ABANS I ARA. Moltes raons per ser feliç.

 

Abans, caminava fent i desfent camins;

ara, només tinc un sol camí.

 

Abans, era un molí de parenostres i pregàries;

ara, contemplant sóc feliç i en dono gràcies.

 

Abans, delejava i volia moltes coses;

ara, he après a ser feliç amb el que tinc.

 

Abans, necessitat, trucava a la porta tancada;

ara, veig sempre les portes obertes. També la meva.

 

Abans, xerrava i creia que parlava;

ara, valoro el silenci de les paraules no dites.

 

Abans, quan tenia set pidolava aigua;

ara, he descobert un Foc que no s’apaga.

 

Abans, necessitava i ho volia tot;

ara, un no-res em fa feliç.

 

Abans, els dogmes m’aclaparaven;

ara, sols visc per al Senyor.

 

Abans, lleis i preceptes m’esclavitzaven;

ara, la llibertat de l’Amor em fa lliure.

 

Abans, de ser estimat el meu cor es delia;

ara, estimo a tothom i em sé estimat.

 

Abans, un bosc frondós em captivava;

ara, un senzill jonc m’enamora.

 

Abans, necessitava tots els déus de l’Olimp;

ara, un sol Déu em fa feliç, i a Ell sols adoro.

 

Abans, ho volia tot, ii lluny ho buscava;

ara, veig que tot ho tinc a dintre meu.

 

Abans, era un jove vell;

ara, que sóc vell, és quan sóc jove.

I, de tot, en dono gràcies a Déu”.

 

 

Adduirem que, si aquest poema fou escrit com es pot llegir al final de la plana 69, l’hauria creat el mateix dia que féu els seixanta-cinc anys.

Al llarg de la composició, apareixen trets matriarcalistes amb què ell s’identifica: el contacte amb una natura que li agrada, l’austeritat, la disposició a donar hospitalitat a qui ho pogués necessitar, el caliu que fa que la seua vida tinga sentit, el contacte amb la terra junt amb la creativitat (en lloc del culte als dogmes o a les normatives).

I ho fan acompanyats d’una actitud oberta amb el proïsme, el qual li torna en forma de present per part dels altres com també d’un sentiment de pertinença a la terra (el qual fa que no pretenga cercar altres indrets de cultures diferents) i de l’interés pels petits detalls i per una vida en què Miquel Banús i Blanch encara està jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)