Una altra entrada que toca el tema de la família catalanoparlant, i que consideràrem interessant, és “La meva àvia Montserrat” (https://calaixdecontesblog.wordpress.com/2020/01/29/la-meva-avia-montserrat), la qual figura en la web “Calaix de contes”. Entre d’altres coses, diu “La meva àvia materna va nàixer el 1893 i va morir el 1975 a 82 anys. Va ser la tercera criatura del matrimoni i la primera noia. (…) Tocava molt bé el piano, igual que els seus dos germans, i, en algunes fotos de jocs florals de la ciutat, està entre les guardonades. També era molt delicada i aficionada a fer puntes al coixinet. Era una bona jugadora de tennis i solia fer els partits al jardí de Can Surroca (…). Allà es reunien sovint uns quants amics i és allà on potser va conèixer el meu avi.

Als meus avis materns, els dèiem els papàs de Badalona”.

En acabant, posa trets de la padrina: “La meva àvia era molt serena, justa i sabia estar sempre al seu lloc, no perdia mai els papers. Amb la cara, ja veies que allò era blanc i que, senzillament, no canviaria de color; si es deia que no, era que no, sense més i en veu baixa. I jo, per dintre, aprovava que fos així, no sentia mai que les seves decisions fossin injustes”.

A banda, la narradora comenta que se sentia en un ambient acollidor i còmode: “Hi vaig viure molt bé, a casa els papàs de Badalona, i em sentia estimada, cuidada i confortable. Era una casa amb caliu, on no es descuidaven mai del meu pa amb xocolata a l’hora de berenar. Vaig passar-hi llargues temporades: la meva mare diu que l’àvia li demanava que em deixés anar a casa seva. Ho he sabut de gran i m’ha agradat. No m’ho havia imaginat mai i, ara que ho sé, revisant les fotos, que n’he trobat moltes, m’he fixat que, a totes, pràcticament a totes, la meva àvia em té agafada, d’una manera o d’una altra. I, tenint en compte que érem set germans i ella nomes tenia dues mans, són molts punts a favor meu”.

Igualment, copsem el sentiment de pertinença a la terra, el lligam que hi havia en la família, fins i tot, entre persones que tenien estudis universitaris: “Durant la meva infància, els papàs i jo vam tenir l’afició comuna pel camp i els viatges. A Canyet, tenien horts —jo encara els cultivo ara— i oliveres, vinyes, ametllers, garrofers, un cavall, figues, i moltes panotxes que recordo, com any rere any, pelàvem i com ens divertíem posant-nos cloves al cap i a la cara. (…) El meu avi, tot i ser metge i anar amunt i avall tot el dia, va tenir el desfici de posar una granja. M’agradaven molt”.

Altra vegada, ens trobem amb un exemple de bona avinença entre avis, pares i néts.

A més, afig un fet comú fins als anys seixanta del segle XX, en moltes famílies catalanoparlants: tres generacions vivien en una casa, una situació que afavoria no sols el vincle entre totes tres, ans que hi hagués una educació entre ells, la qual, en el cas dels infants, els facilitava respondre amb saviesa en la vida. Així, escriu que, “A casa els meus avis, hi vivien els meus oncles, que em portaven entre 15 i 20 anys i feien la seva. Jo aprenia molt de les converses, dels comentaris, dels amics i, sobretot, de com comportar-me, perquè no paraven de dir com havia de menjar, de parlar i de fer. Em vaig fer gran sota la seva influència.

(…) Quan venien amics de visita, que llavors era molt comú, i parlaven del que els feia mal, tots aguantàvem la respiració a fondo sense dir res, perquè sabíem que allò incomodava l’avi”.

Quant al tema del padrí, indica que “era el meu avi qui era així de radical, però la meva àvia no li ho qüestionava. Era més dolça i menys visceral, però també era severa. Ara bé, quan havia dit una cosa, mai més la repetia, no et retreia mai res; el que ja estava fet s’havia acabat”. Això sí: recta, però que no alçava la veu.

A més a més, escriu que, “Una vegada, a principis de vacances d’estiu, acabat el col·le, vaig demanar d’anar al cine amb les meves amigues. Em van dir que sí, em van donar els diners i tot va anar bé. L’endemà vaig tornar-ho a demanar i em van dir que no, que ja hi havia anat. ‘–Però, a les meves amigues, sí que els deixen’, vaig dir… No era el mateix uns pares joves i que entenien que la nena estava de festa, que uns avis poc habituats als capricis dels adolescents. Al final, van pagar la meva entrada entre totes i cap al cine.

(…) Amb el temps, i, a poc a poc, vaig deixar d’anar a casa els avis amb tanta assiduïtat. (…) Vaig tornar sovint a casa els avis, al cap d’uns anys, quan els meus fills ja anaven a l’escola, i molts dies, anant cap a casa, passàvem a berenar i xerrar una estona amb ells. Continuaven tenint un jardí gran amb una tortuga i moltes plantes, arbres i flors, un soterrani ple de rampoines i antigalles i un pati de pedretes de colors que sempre anaven a parar a les butxaques dels nens. Tot això els enamorava”.

Finalment, addueix que “Va ser una tarda d’aquestes que donàvem el berenar als nens amb una cullereta, mentre estaven asseguts en una trona, que l’àvia em va explicar que es recordava quan donava el sopar a la Trinidadeta, la seva filla petita, quan estava malalta i no tenia gana. Ella l’animava dient: ‘—Va, una culleradeta més’, i la nena va dir: ‘-No en vull més, aquesta culleradeta dona-la als angelets’ i els ulls de l’àvia se li van envidriar”. 

Cal dir que el 1r de desembre del 2024 rebérem un missatge de Montserrat Cortadella (nascuda en 1948 i que havia rebut una educació matriarcal), en què deia “Una bona història. Em sento reflectida, una vegada més, en moltes coses”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.