Una altra composició del llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, en què es reflecteix l’educació matriarcal, és “Déu és en mi” (pp. 76-77). En primer lloc, direm que, indistintament que aparega la figura de Déu, és cert que, quan les persones tenim res que transcendeix, que va més enllà de lo que podria ser, com ara, primar alguna cosa individual per damunt, estem en una actitud més creativa i, així, per exemple, disposats a escoltar, detall que té molt a veure amb el matriarcalisme. De pas, podem fer que siga bo per a nosaltres i per a moltes persones.

Quant als versos, n’hi ha alguns en què diu

“Déu, natura, humanitat.

L’argument que convenç,

l’amor.

Estimar la natura i la humanitat

porta a conèixer Déu i estimar-lo.

(…) Si no vius l’amor de Déu i la natura

no respectaràs els altres

i tu, creient-te déu sembraràs l’odi.

Consulta el teu cor,

escolta els seus missatges

i sentiràs el clam dels humans,

estimant-nos com a germans”.

En relació amb els quatre primers versos que hem posat, el 28 d’agost del 2024 enviàrem un correu electrònic a l’autor, Joan Sala Vila, i li déiem “sembla que vincules Déu amb la maternitat, amb la terra, una mena de Mare Terra, com també he captat en altres poemes”. Ens respongué “Déu és el pare i la mare de tota la humanitat i el creador de

tota la natura” (sic).

Per consegüent, ens trobem davant una cosmovisió molt en línia amb el matriarcalisme. De fet, en algunes composicions, apareix lo actiu i lo passiu i, això sí, predomina lo maternal, lo que empiula amb la terra, la realitat.

En acabant, li vaig afegir que, “En les cultures matriarcalistes, la divinitat prioritària és femenina: la deessa mare. Però hi ha un vincle estret (en lloc de lluita) entre ambdues. Així, en la cultura colla, d’Amèrica del Sud (…), el déu Sol envia els raigs a la Pachamama, a la Mare Terra” i ens plasmà “D’acord. Molt interessant”. Llavors, li escriguí que els versos esmentats ens recordaven una rondalla catalana de què parlarem després, recollida en el segle XIX.

En eixe sentit, en aquestes línies del poema, la vida està en nexe amb la natura, amb el desenvolupament de la persona, amb el respecte al proïsme, amb la pau i, igualment, amb el cor (els sentiments personals i els d’altri) i copsem el pròxim, la germanor, l’amor (l’estima), en el sentit cristià del poeta de Granollers.

Per això, al capdavall, indica que

“Només l’amor trinitari,

Déu, natura, humanitat

és la pau.

Perquè Déu és en mi,

i jo en Ell”,

i, així, Joan Sala Vila trau un cristianisme i una educació que abracen la Mare Terra, els altres i que ens pot evocar el Ying i el Yang, lo interior i lo exterior, encara que, finalment, ell prioritza detalls que plasmen moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Quant al comentari que ens féu, ens podria evocar la rondalla “La Creació”, recopilada pel folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós en l’obra “Lo Rondallaire”, dels anys setanta del segle XIX: malgrat que Déu (com també el déu Sol en la cultura colla) crea la humanitat, la vida, diu a la Mare Terra que ella mantindrà lo que en el món es cria i que, a més, tindrà molta força, perquè tot tornarà a la terra. Això enllaça amb el fet que, en més d’una cultura, som terra que camina i que, en acabant, tornem a la Mare (a la terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.