Altres poemes de literatura matriarcal.
Altres escrits d’aquesta línia, i que figuren en el llibre “Camins del Record”, de Teresa Bertran Tolosa, de Guissona, són, com ara, “Vell Pla” (p. 16). En aquest, es plasma molt el sentiment de pertinença a la terra i algunes tradicions. Així, a mitjan composició, posa
“Que bonic és el Vell Pla
quan va decaient la tarda
i encara hi ha claror
del sol que ja se’ns amaga.
Per tornar de bon matí
i fer-nos gran arribada,
i donar el seu resplendor
a la creu, a la creu alta,
on ja els avantpassats
amb molta fe la miraven
com era la creu de terme
que amb la seva ombra ens empara.
Guissonesos i veïns de la comarca
gaudim d’aquest tresor
que la creu és benaurança,
i és un viure tan formós
fruint de l’ombra santa”.
Com podem veure, en primer lloc, trau el Vell Pla (ací, en al·lusió a la Plaça del Vell Pla, de què escriu al principi del poema); després, apareix la vesprada (u dels dos moments femenins del dia i prou habitual en escrits matriarcalistes); en acabant, passa a l’esperança de l’eixida del sol.
I, al capdavall, captem altres trets de la mateixa línia: la creu de terme (és a dir, la vinculada amb lo terrenal, amb els ancestres i amb el poble). I, com que aquesta creu és tel·lúrica, empiula amb la dona (ella proporciona ombra i sopluig, com la mare fa als seus fills, ací, en sentit simbòlic).
Finalment, la poetessa reflecteix un poble obert i receptiu als altres, a la comarca i que, com si es tractàs de festes patronals o tradicionals en l’indret, convida a fruir d’aquesta obagor.
En un altre poema, “El nostre hort” (p. 18), copsem aquesta literatura, però més bé en nexe amb la natura (heura, flors, un jardí…) i un ocell que, cada primavera, hi tornava:
“A l’hort del convent
com abans es deia,
amb quatre parets
voltadetes d’heura
(…) sempre i a tota hora
tinc el gran record
d’estimar-te sempre
mentre visca jo”.
Per tant, hi ha una relació entre la terra, l’escriptora de Guissona i lo maternal. En eixe sentit, en la composició següent, “Camí de l’escola” (p. 19), també apareix:
“(…) ma dolça mare
em portava allí (…).
El patí frondós
i uns arbres molt alts,
feien la rodona” (p. 19).
Ben avançat el poema, Teresa Bertran Tolosa afig unes paraules sobre la pedagogia que va rebre en la seua infantesa en el convent de les dominiques i sobre la bona avinença que hi havia:
“Jo molt agraïda recordo amb amor
un convent senzill” (p. 20),
detall que té molt a veure amb una de les característiques que captem en aquest llibre, en què predomina lo femení.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriacalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
