Un altre poema en què copsem la maternitat i que també figura en la web “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, és “Vida nova” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/10/vida-nova), el qual pot semblar una continuïtat de la composició “Origen”. Adduirem que va acompanyat d’una foto amb una dona embarassada i amb una floreta groga (el color de l’optimisme). Diu així:

“Vitalment arreles
a la terra fonda,
panxa de la mare
que et consent i gronxa.

Amb ímpetu tibes
la carn remorosa,
cançó de bressol
que et nodreix i ensonya.

Fermament empenys
el clos on ets hoste,
en la rodonesa
no hi cap la derrota”.

Per tant, no sols el fill arraïla en la mare, sinó que ho fa en terra i de manera fonda. En aquesta terra, la mareta (simbòlicament, la Mare Terra) li és molt generosa (“et consent”) i, fins i tot, fa que gaudesca la vida (“i gronxa”).

Igualment, la dona, a més de nodrir el nen i de facilitar-li el son, li canta. En aplegar a aquest detall, recordàrem que Rigoberta Menchú, pertanyent a una cultura indígena i matriarcal d’Amèrica Central, en una entrevista que li féu Elisabeth Burgos en 1982 (i publicada en el llibre “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia”), comenta que la mare, en començar a estar embarassada, ja raona amb el futur nadó.

En eixe sentit, afegiré que, cap al 2000, una dona nascuda en els anys seixanta del segle XX i que, possiblement, ja era mare per primera vegada (o bé estava a punt de ser-ho), ens digué a unes quantes persones, que, modernament, es recomanava que la mare parlàs al xiquet, encara que no hagués nascut. Llavors, jo, que havia llegit el llibre esmentat, li responguí que això era tradicional en aquest Poble americà, com ja havíem captat (per primera vegada) en el curs 1993/1994. I, anys a venir, pel 2018, un home que destacava el moviment de la Il·lustració, poc o molt, escrigué en Facebook que, a ningú, se li ocorreria parlar amb el fill mentres que encara romangués en la mare. I també li comentàrem (com a la dona amb qui raonàrem), que era tradicional en cultures matriarcalistes. La resposta fou com qui aprén una cosa que no sabia abans.

Tornant a la composició “Vida nova”, l’hostatge (l’embaràs) s’entén com un vincle entre mare i nin, com si el xiquet del demà fos un hoste i, com que no es promou l’agressió, sinó la relació interpersonal (i entre cada persona i la comunitat i, sobretot, amb lo vernacle i tocant els peus en terra), Carme Cabús posa que “no hi cap la derrota”.  Aquest tret el podem considerar ben lluny de part de la lletra de l’himne de la Segona República espanyola (1931-1936), quan deia “vencer o morir”, en línia, com ara, amb el de “las Juventudes Católicas de España” (prou estés durant la dictadura franquista, del 1939 a  1975), quan diu “vivir o morir por la Cruz”.

La mare de la poetessa, com plasma l’escriptora en l’entrada “Llengua” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/10/llengua), en aquesta web, li transmetrà i li ensenyarà lo que, en molts comentaris sobre dones nascudes abans de 1920, ens han considerat que és lo que decideix si una persona se sent de la terra o no: l’actitud davant la llengua vernacla (ací, la catalana). Diu així:

“Al pas del nostre temps, mare,
amb tu aprenia la llengua,
una forma essencial de natura
que s’esponjava com la tarda,
entre el plaer dels ocells i dels arbres
i dels petits animalons
que entre les flors vivien.
I les paraules que m’ensenyaves, mare,
eren el significat de les coses
que palpitaven i compartíem”.

Per consegüent, que Carme Cabús associe la llengua a una forma essencial de natura, és com si ens digués que l’idioma autòcton empiula amb la terra, amb lo maternal (la Mare Natura, el naturalisme) i, a banda, podem pensar que, en semblança amb lo relatat per Rigoberta Menchú, la mareta també li parlaria, àdhuc, entre la natura.

Finalment, lo que deia la mare a la filla (la poetessa) eixia del cor i perquè “eren el significat” que afavoria que la vida tingués sentit. I, així, en pocs versos, es reflecteix un estil d’educació i una vida matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: La foto correspon a la pàgina 28 del llibre en què Rigoberta Menchú tracta sobre el tema.