La casa pairal en el segle XXI: alguns exemples.

Amb intenció d’enllaçar com era la casa pairal del segle XIX i com en el primer quart del segle XXI, recorreguérem a l’entrada “Una família d’artistes de la terra” (https://www.diba.cat/web/bcn-agraria/-/una-fam%C3%ADlia-d-artistes-de-la-terra), extensa, molt sucosa i publicada de la web “BCN Agrària”, vinculada amb la Diputació de Barcelona, en el 2023. Així, veiem que, en el celler de Can Morral del Molí, Maria Font (nascuda en Ullastrell en 1973) i la seua família, de bon matí, es posen “a treballar als ceps. Ho fan amb il·lusió i sense estrès perquè, per a ella, per al seu marit i per a la seva filla, cultivar la terra és un procés artístic i creatiu que els permet seguir el ritme de la natura i protegir el paisatge”, en un terreny no especialitzat només en un producte.

Per consegüent, captem que, en la cultura matriarcalista, és la terra qui determina què es farà i quan, no qui la posseeix, ni qui la treballa, com s’exposa més avant: “Si la natura et demana una cosa, no pots dir: ‘Ara no puc’. L’has de fer! Hi ha altres tasques que sí que et permeten més flexibilitat i les pots anar combinant, però els cultius et guien i et diuen quan necessiten exactament una intervenció determinada”. Es tracta d’un fet semblant a quan volem un catxirulo, un joc en què estem en nexe amb la terra i amb lo que ens envolta, ja que el vent i l’oratge marquen prou el compàs: si es podrà intentar empinar-lo o no i quan caldrà respondre així o aixà si, per exemple, comença a fer més vent o si l’estel canvia de direcció, com ara, uns quaranta-cinc graus o un poc més.

A banda, llegim que “Conèixer aquesta família és sentir que estimen la seva feina i el mas on viuen. L’hereu, Xavier Morral (Can Morral del Molí, 1953), ha mamat terra des de sempre i continua aplicant els coneixements que va aprendre al si de la família. Maria Font és la seva dona i, encara que va estudiar una altra cosa, va abraçar aquesta nova vida amb optimisme i pragmatisme. I la Mariona Morral Font (Terrassa, 1998) n’és la filla. La més jove de la casa va estudiar enologia i té moltes ganes de tirar endavant l’empresa.

Les vinyes de Can Morral del Molí estan envoltades de bosc i són de moltes varietats”. 

Adduirem que la resposta de Maria Font respecte al marit apareix, en un cas paregut, en el llibre “Arrels. Les famílies més antigues de Catalunya” (pp. 252-253). A més a més, aquestes paraules sobre els conreus i sobre la terra em recorden una entrevista que fiu en el 2003 a un oncle meu, José Palop Besó (1935-2021), qui ja havia anat al camp a dotze anys: ell em deia que l’aigua escassejava i que calia no balafiar-la: “Jo pense que l’aigua s’ha de reservar”. Per tant, 1) no sols es viu de la terra, sinó que “la mamen” (hi ha una relació com si fos la del nadó que alleta de la mare) i 2) hi ha un enllaç entre la part més semblant a lo urbà i el bosc (com abans del segle XVI, això és, com anteriorment a la cultura del Renaixement, la primera que, podríem dir, que es proposà dominar la terra).

En acabant, l’article posa que, “De generació en generació, els Morral s’han dedicat al conreu de la vinya i l’olivera, i, en els anys i panys passats, no només han crescut els arbres: també ho ha fet el seu sentiment de pertinença i estima envers el territori”,

Igualment, el fet d’heretar (ací, la finca familiar) no va associat a un culte a la propietat i al fet de ser-ne els amos, sinó que “va comportar tota una sèrie d’obligacions i responsabilitats, entre les quals es troba mantenir la casa i les terres, sense segregar-les i cuidar-se dels pares. De fet, a la masia, hi viu la mare d’en Xavier, que ja té cent dos anys, i la casa s’omple de germans i parents molts caps de setmana”. Podríem evocar el fill que fa de llogater d’un pis de la mare (com em passà entre el 2009 i molt avançat el 2014), amb la diferència que molts dels altres familiars també hi viuen (un tret que, en moltes fonts, sobretot, relatives a la primera meitat del segle XX o anteriors, inclouen els avis, els pares i els néts). Afegirem que és una casa oberta a aplecs i que, de pas, va en pro de lo comunitari i del sentiment esmentat.

Tot seguit, comenta sobre el paper de la família (clau, en el matriarcalisme junt amb la casa, la maternitat, la terra i el comunitarisme). Com a exemple, veiem que el padrí de Maria era “un sindicalista que havia brindat molts serveis a la pagesia. Entre d’altres, va ajudar moltes dones de pagès a donar-se d’alta. Tot i treballar diàriament en les feines del camp, no constaven en cap registre i no haurien cobrat jubilació si no hagués estat per les gestions de l’avi de la Maria”. Així, copsem un home molt interessat per les dones en el camp social i, fins i tot, per a l’esdevenidor.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.