El sentiment de pertinença a la terra en el poema “La pubilla catalana”, de Pere Muntanyola i Carner (1872-1948).
Un altre poema en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, que fou escrit pel català Pere Muntanyola i Carner i dedicat a Carme Picó i Serra, figura en el llibre “Memòria poètica”, a cura de “Llibreria Tècnica”, a què accedírem en el 2024. Entre d’altres coses, diu
“Só catalana de cor
i em plau bé ser catalana:
(…) com no hauré d’aimar-la avui
que viu, pobre Pàtria!, esclava?”.
Un poc després, afig
“Déu una parla ens donà,
que va ensenyar-me la mare
entre besos i cançons,
jocs de nin i plors i rialles…
(…) En eixa llengua, vaig dir,
per primera volta: ‘pare’…
i, essent nit, quan, al llitet,
amb la mare, agenollant-me,
pregàvem al bon Jesús
i a la Verge Immaculada,
era català aquell prec
que el Déu de cels escoltava!”.
Per tant, el poeta trau el tema de la maternitat, el de l’educació matriarcal, la mare com a transmissora de la cultura (com ara, cançons de bressol) com també que el català és la llengua que, quan la pubilla era xiqueta, ja emprava amb son pare i amb sa mare.
En un altre passatge de la composició, Pere Muntanyola i Carner posa que
“La llengua dels avis meus,
per mi, serà sempre aimada;
d’un poble digne eix’ parlar
serà sempre el de ma casa.
Nomeneu pas catalans
als qui rebutgen llur parla:
ells, catalans, no ho són, no;
són renegats de la Pàtria!”.
Per tant, enllaça el sentiment a l’ús de la llengua vernacla (ací, la catalana), la qual també empraven els seus avis.
A continuació, escriu sobre la llengua i sobre la relació entre Catalunya i Castella:
“La llengua et vol arrencar,
Catalunya, ta germana…
(…) Castella, fingint-te amor,
la llibertat t’ha robada!
(…) Te cridà, braços oberts,
noble i lleial t’hi llançares.
(…) I, com Judes, lo traïdor,
te féu un bes a la galta”.
Igualment, Pere Muntanyola i Carner addueix que Castella,
“D’aleshores, ha furtat
les teues costums, ta parla,
les que et feren forta i gran,
institucions i lleis sàvies!
De llavors, ha dissipat
tos cabals i tos reialmes;
ha tornada de llautó
corona d’or que li dares!”,
trets que enllacen amb fets històrics i, a més, amb la tradició castellana de furtar i de mentir.
Finalment, copsem la dita “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’” i el text empiula amb el sentiment, amb lo femení i amb tocar els peus en terra:
“Preguem, germanes, al cel,
per la Pàtria Catalana.
Després de Déu, sobretot,
lo del món, hem d’estimar-la!
Dels avis, la llengua honreu;
de llurs costums, siau guardes;
i, si, a un fill, doneu la sang,
digau-li que és per la Pàtria!”.
Quant al detall de donar la sang a un fill, té a veure amb lo maternal (tenir fills i educar-los sobre Catalunya i, òbviament, en català).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia i, a més, a Rosa Rovira, a Joan Prió Piñol i a Rosó Garcia Clotet, que em reportaren en relació amb l’escriptor Pere Muntanyola i Carner.
assemblea-pagesa-6f (1)
3093-obraarxiu-la-pubilla-catalana-n (1)