El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Semper Semperque”, de Ramon E. Bassegoda (1856-1921).

Un altre poema en què copsem aquest sentiment de pertinença, el qual escrigué el català Ramon E. Bassegoda i Amigó i que figura en el llibre “Memoria poètica”, a cura de Llibreria Tècnica, diu així:

“No altra llengua parlem que la dels avis,

des del bressol a l’hora de la mort,

tendres afectes expressant del cor

o, a Déu, pregant, posem-la en nostres llavis”.

Com podem veure, el poeta, primerament, enllaça la llengua amb totes les èpoques de la vida, amb la vida de cada persona que se sent de la terra (el cor) i que, en aquest cas, a més, també l’usa quan prega a Déu. I tot en una cultura que no viu de la gossera, ni d’esperar sempre que un altre els ho done tot, bo i fet ni tampoc del fetitxisme de limitar-se a tocar la fusta (“tocar madera”, que dirien en castellà, com a símbol del material de la creu en què morí Jesucrist), ans en nexe amb la dita “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’”.

Tot seguit, l’escriptor Ramon E. Bassegoda empiula la llengua vernacla amb la política en pro de lo indígena, que no de lo que acompanya el dogmatisme, la retòrica, el “buenrollismo”, els “pronunciamientos”, les castes, el quixotisme o, per exemple, l’imperialisme, tan propis de la cultura castellana (la qual és patriarcal).

A més, ho fa encara que els polítics i els submisos a alts càrrecs castellans (i, òbviament, procastellanistes, tot i que visquen en terres catalanoparlants) preferesquen lo que, popularment, es diu una baixada de pantalons i, així, no entrar en la presó i sí, per contra, continuar amb la cultura burocràtica, seguir les modes dels qui manen i aprovar la cultura del sabre i de la normativa per imposició i vertical (que no per aprovació comunitària i matriarcalista):

“Defensant drets o vindicant agravis,

davant del rei, en quant se’ns faci un tort.

Que la parli qui és amo d’un tresor

tant com el poble i els micers i els savis”.

Adduirem que “micer”, com es pot llegir en el DCVB, és una forma antiga de “misser”, paraula emprada en al·lusió a lletrats.

A banda, Ramon E. Bassegoda i Amigó afig sobre l’ús quotidià i generalitzat de la llengua catalana, no sols en casa, en els afers i en el món del camp, sinó, igualment, entre la noblesa:

“En els nostres afers, en tota empresa,

en les fires i aplecs, la gent pagesa

i, en sos palaus, el noble de ciutat”.

Finalment, escriu unes paraules que hem pogut captar com un fet associat a moltes persones que han participat en la recerca sobre el matriarcalisme i, més encara, a catalanoparlants que havien nascut abans de 1920: enllacen llengua catalana i llibertat. Si la llengua compta amb el suport (sobretot, també acompanyada per una actitud política matriarcalista i, així, favorable a lo vernacle), la llibertat matriarcal (que no la llibertat formal, és a dir, la de línia patriarcal i vinculada amb el dret civil i amb les fal·leres dels primers ministres i de llurs acòlits) també serà un fet. Això sí: amb aquest sentiment. Per eixe motiu, comenta que

“I tots, si dies vénen mai de prova,

en caure com va caure Casanova,

la llengua és la mateixa llibertat” (p. 119).

Com a aclariment, direm que Casanova (en referència a Rafael Casanova i Comes, ca. 1660-1743), fou el darrer conseller en cap (batle) de la Barcelona foral, fins a l’any 1714.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes  i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.