El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la maternitat

Continuant amb la poesia de Josep Ma. Puig Torralva (1854-1911) en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra i que figura en el llibre “Poesia patriotica valenciana. Antologia 1808-1996”, a cura de Voro López junt amb Artur Ahuir, hem trobat el poema “La meua llengua”, publicat en 1899. Amb alguns retocs, diu així:

“Perquè parle i escric la meua llengua,

has fet burla de mi

i, al raonar de mon llenguatge en mengua[1],

soltares lo verí.

 

Si fores estranger, lo teu ultratge

no seria tan greu,

llavors, alabaries mon llenguatge

tan sols, per no ser teu”.

 

Aquestes paraules pareix que van dirigides a un valencià i captem el tret principal del sentiment esmentat: en els catalanoparlants, és la llengua vernacla (o siga, la llengua catalana). I el copsem, no sols partint de lo que hem llegit en articles o en llibres, sinó de comentaris que ens plasmaren (o que ens digueren) relatius a dones nascudes abans de 1920.

Tot seguit, l’escriptor toca els peus en terra i convida a posar-se en la pell de l’altre:

 

“Cada flor té un color i té una aroma,

cada aucell té son cant,

així com cada poble té un idioma:

jo sóc, del meu, amant”.

 

Igualment, les paraules que Josep Ma. Puig Torralva escriu sobre la dona, les empiulen amb lo matriarcal (com ara, el vincle de la mare amb el fill i el bon tractament cap a la mareta):

 

“Jo l’adore fidel, com, a sa mare,

tot bon fill deu voler,

encar que la lletgea la malpare,

ja que li deu lo ser.

 

Jo, que la vullc, per pobra que ella fóra,

maltractada i ignorant,      

al vore les belleses que atresora,

¡com me pren, dolç encant!”.

 

Per tant, no solament perquè la mare (i, òbviament, la terra) ha donat vida al poeta, sinó perquè, a més, ella fou la primera persona que ensenyà la llengua, àdhuc, durant el procés de maternitat:

 

“Eixa llengua, per a tu, tant menyspreada,

com fill rebordonit,

en llavis de ta mare, fon honrada

agrunsant-te en son pit.

 

Eixa llengua, com arpa deliciosa,

te parlava d’amors,

per boca de ta bella i casta esposa

en jorns encisadors”.

 

Afegirem que l’empremta de la maternitat farà que

 

“Eixa llengua que oblida tos agravis,

a l’hora de la mort,

sense adonar-te’n, correrà a tos llavis

per a dar-te conhort.

 

Per a dir-te el camí que has de mamprendre

abans del jorn darrer,

per a fer-te pregar i fer-te entendre

lo que és Déu justicier”.

 

Quant al fet d’evocar la mare, per exemple, en els darrers anys de vida (ja avançada), ens hem trobat que persones ja ancianes, tornaven a la mare”. Així, ma mare (1943), quan la meua àvia materna (1910) ja tenia més de huitanta-dos anys i vivia en casa dels fills, comentava que la velleta deia “Mare, mare” (es dirigia a la mare, encara que fos a nivell simbòlic), un fet que hem copsat en algun escrit per a la recerca.  Podríem dir que no és qüestió de gènere: també ho solen fer els hòmens.

Finalment, el nexe amb la terra torna a aparéixer quan, en els darrers versos, Josep Ma. Puig Torralva escriu

 

“Perquè parle i escric la meua llengua,

pots fer burla de mi;

ves i blasfema que m’ho tinc a mengua

de tornar-te el verí”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Algunes formes genuïnes són “en menyscapte” “en detriment”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Deixa un comentari