El sentiment de pertinença a la terra en la primera meitat del segle XIX. El poema “En los dies del nostre Rey Fernando”, d’Antoni Ma. Peyrolon (1830).

El 12 de juliol del 2024, uns dies després d’haver contactat amb algunes persones vinculades amb aquest poema i amb l’escrit “Lo somni”, de Vicent Salvà (plasmat en 1831), rebérem un correu electrònic de Germán Ramírez Aledón, acompanyat, entre d’altres coses, del text del poema d’Antoni Ma. Peyrolon, un valencià que podríem empiular amb la Renaixença i que plasma aquest sentiment. Es publicà, per primera vegada, el 30 de maig de 1830 en el “Diario de Valencia”. Tot seguit, l’exposem amb adaptacions i amb alguns retocs:

“EN LOS DIES DEL NOSTRE REI FERNANDO

 

A tu, em recomane, joia pelegrina

del daurat escut del cant llemosí,

tu, a qui tantes voltes, amb ell, admirí

superant la llengua de Grècia i llatina:

Ausiàs, que, al prendat[1] de l’Aura divina,

trobes li amostrares de l’amor més fi,

que digne lo feren d’eterna memòria

i el temps li obriren de fama i de glòria.

 

Tu que, embelesat[2] d’amorosa flama,

al viu, retractares el cor febroset

de la joveneta que el malí[3] xiquet,

amb dards ametlats, l’oí torba i inflama;

i, sense acertar[4] si ama o no ama,

se complau al vore gallard jovenet,

que fuig de la Lluna, quan roda la casa

i, en raons d’amor, la nit se li’n passa.

 

A més alts llaors, el llaüt entrega

en mans manco usades que foren les teues

a pasmar[5] les gents: permet que les meues,

a tocar-lo, siguen osades. Si aplega,

a tu, el meu desig: si no se me nega

este dolç plaer i, a les cordes seues,

passes lo teu so; la primera rosa,

posaré de maig en la teua llosa.

 

En este jardí, florit, delectós,

que animà el teu cant, és a on, dignament,

celebrar se deu el complit content,

que infundix[6] el dia del REI generós,

que, al dictat de Jutge recte i vigorós,

unix el més tendre de pare indulgent

i, en la història, escriu un gloriós regnat

que el cor del lleial conserva gravat.

 

A penes renaix amb la llum lo dia,

esclaten mil roses que, alegres, tributen

aromes en pago del llaor que disfruten

de nàixer, en este, de tanta alegria;

i lo seu meréixer que igual no tenia

a les de CRISTINA humils, no disputen

que garrits capolls prometen a Espanya,

més polits que tots els que Túria banya.[7]

 

Lo vot de VALÈNCIA oïxca Déu benigne

i veja als seus fills el trono gloriós

ocupar d’En Jaume, que pare amorós,

al Regne, féu lliure de l’alarb indigne;

i que el valencià lleial sia digne

d’obtindre el plaer més dolç i sabrós[8],

tenint, en un dia parell, al present ,

al REI que li dóna la pau i el content” (pp. 281-282).

 

 

Com podem veure, es tracta d’un poema en què es reflecteix el matriarcalisme i, igualment, el sentiment esmentat. Així, amb l’excusa del dia del natalici del rei, l’escriu a una jove pelegrina (qui simbolitza el Regne de València i la llengua vernacla), qui, a banda, fa de mare i de protectora del reialme i del català (en el text, “llemosí”, “del daurat escut del cant llemosí”) i el poeta se sent més identificat amb lo valencià que no amb altres cultures mediterrànies (com ara, la grega i la llatina).

A més, Antoni Ma. Peyrolon enllaça la dona amb la victòria i amb el passat, però acollint també l’esperit juvenil.

Igualment, copsem que la xicota té la darrera paraula (“permet que les meues [mans], / a tocar-lo siguen osades”), “Si aplega, / a tu, el meu desig”.

Afegirem que l’escriptor aprofita el mes de maig (en plena primavera i amb festes en nexe amb les flors), per a dir que aquesta jove animà el jardí (tret que enllaça amb el matriarcalisme junt amb la figura del jardiner, sovint, present en moltes rondalles).

En acabant, l’autor addueix uns versos que podrien evocar-nos l’inici del memorial de greuges que feren al rei Carles III (en 1760) polítics de Catalunya, dels regnes de València i d’Aragó i de les Illes Balears: primerament, li fan lloances i, tot seguit, plasmen una posició favorable al foralisme i que connecta amb lo matriarcal.

Així, després dels versos al rei Ferran VIII i a la reina Maria Cristina, captem que el poeta se sent valencià i, per això, escriu sobre Jaume I i les glòries del passat (vencé els musulmans), sobre la València dues vegades lleial (l’escut de la ciutat de València) i, més encara, que el monarca del segle XIII, “al regne, féu lliure”. Un escriptor que, com podem veure, tocava els peus en terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Agraesc també la generositat de Germán Ramírez Aledón, qui ens ha enviat un pdf (el que figura en aquesta entrada) junt amb el poema que hem tractat ací.

 

 

Notes: [1] Castellanisme, en lloc de la forma genuïna “enamorat”.

[2] Castellanisme substituïble, com ara, per “encisat”.

[3] Vol dir “maligne”.

[4] Castellanisme, en lloc del terme “encertar”.

[5] Castellanisme, substituïble per “esbalair”, o, com ara, per “deixar atònit”.

[6] Per imitació del castellà, en lloc de la forma “infon”.

[7] Es refereix a Maria Cristina, la dona del rei Ferran VIII.

[8] Castellanisme, en lloc de “saborós”.

 

 

 

En los dies del nostre Rey Fernando (poema d'Antoni M Peyrolon 1830 matriarcalisme)

 

assemblea-pagesa-6f (1)