Un altre poema de Dolors Monserdà i Vidal, en què molt prompte copsem el sentiment de pertinença a la terra i que figura en la web “Viquitexts”, és “Poesies catalanes (Monserdà)/ A Barcelona” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/A_Barcelona). Així, la poetessa, en aquest escrit de 1883 (ací, amb adaptacions), diu
“¡Oh, terra de mos avis, estrella resplendenta,
que, en la regió d’Espanya, brilleges sens parar,
anant a l’avançada d’eixa corrent potenta
que avui és, de l’Europa, son ideal més car.
Jo no puc afegir-te, ni pobre humil pedreta,
al ric tresor de perles, zèfirs i brillants
que, en lo teu front altíssim, cenyí lo gran poeta
d’Atlàntides i Idil·lis amb sos inspirats cants”.
Com podem veure, comença vinculant la terra dels seus ancestres amb la potència cultural i amb Europa, tret que enllaça amb les relacions que, tradicionalment, Catalunya ha tingut cap al continent, en lloc de fer-les, per exemple, cap a Castella o cap a Portugal.
Tot seguit, trau l’expressió “la mare terra” i empiula amb el matriarcalisme i, a banda, amb la llengua materna que naix del cor de Dolors Monserdà: el català. A més, la poetessa agraeix que la mare (la Mare Terra) haja aplanat la tasca científica (la qual relaciona amb el renaixement de la vida) amb un estil més bé humanista:
“Però la mare terra, quan ve la primavera,
s’hi escolta enorgullida los cants del rossinyol
i sent carinyosa la veu de l’au parlera
que, embriaga, s’extasia enfront la llum del sol.
Si jo no puc donar-te joiells de gran valia,
puc dir-te, en lo llenguatge que naix del fons del cor;
¡bé n’hages, pàtria meva, bé n’hages, en eix dia
que, ensems que, a la ciència, fas honres a l’amor!
I no a l’amor iníquit que avui empeny a l’home
com fera assedegada darrere el vil metall
o com en los jorns tristos de la caiguda Roma,
per fer-lo d’impurs vicis, rebordonit vassall;
sinó del foc puríssim que, amb cèliques doctrines,
endolça de la vida misèries i dolor,
que fa néixer les rosses enmig de les espines,
que porta la bonança on regna la maror”.
En aquests versos, copsem que la mare fa un paper en pro dels fills, els afavoreix la bonança i una vida més fàcil i, igualment, Dolors Monserdà afig trets interessants sobre la mare i en nexe amb el tarannà històric de la ciutat de Barcelona i amb el de Catalunya:
“Que, a son impuls, traspassa les més llunyanes terres,
agermanant los pobles al pas de l’alè seu,
que porta febles dones al trist camp de les guerres,
que, a l’alt cim del Calvari, portà a morir a un Déu!
(…) No n’ha guanyat batalles en lluites homicides,
ni, de les arts hermoses, lo temple ha trepitjat,
sols s’afanyà en reviure les flames beneïdes
de compassió al que pena, d’amor al desditxat”.
A més a més, captem la importància que l’escriptora atorga al paper humanista dels científics:
“¡Bé n’hagen los homs doctes que, amb aima justiciera,
un monument aixequen en honra a la virtut!
¡Bé n’hages, pàtria mia, per esser la primera
que has fet a cor tan noble, tan enlairat tribut!”.
Finalment, el sentiment de pertinença torna a enllaçar Catalunya amb l’Europa que progressa en el món de les ciències (això sí, acollint la part humanista dels científics i que ella promou):
“I, entrant que, al nord d’Europa, lo monstre de la guerra,
pel neci, orgull dels homes s’aixeca amenaçant,
tu, amb fe, treball, ciència, fecunda el pla i la serra:
per eix camí de glòria, ¡oh, pàtria! ¡Avant! ¡Avant!”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
