Una altra narració recopilada per Joan Amades en la mateixa obra, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “Els tres óssos”. Una mare tenia tres fills i tots tres li diuen que volien fer món i que, “si mai tenien un altre germanet, els ho enviessin a dir, que vindrien per conèixer-lo; però que, si tenien una germaneta, que tant se’ls en donava i que no els ho fes pas saber, perquè vindrien i se la menjarien” (p. 245). La dona, per a qui la maternitat devia ser important, es va entristir i, al capdavall, tingué una filla i, com que la mare morí, “Una veïna molt bona dona la va recollir, la va mantenir i la va fer gran” (p. 245). Nogensmenys, una filla d’aquesta veïna tenia enveja a la filla adoptada i “la pobra noieta se’n va anar pel món a captar” (p. 245). Com podem veure, la veïna no deixaria caure la part femenina (la xiqueta), sinó que la protegeix, l’educa i la reforça.

Quan la xicota aplega a un bosc espés, “va demanar al cel que l’ajudés. De seguida, es va obrir una escletxa enmig de la paret i va poder entrar dintre del castell. (…) Tot d’una, se li van presentar tres óssos grossos com tres gegants que se li anaven a tirar al damunt i que se la volien menjar, però molt fonda, molt fonda, es va sentir una veu que deia: ‘No li feu res, que és germana vostra’. I els tres óssos, al moment, van recular i es van tornar tres fadrins alts i cepats, rossos” (p. 246). Quant a aquest apartat, direm que, el 3 d’abril del 2024, mentres tractava aquesta rondalla, pensí en la possibilitat que la veu del cel fos la de Nostra Senyora i que la del fons de la terra fos la de la mare (ja morta, però que era recordada pels fills, això és, pels tres ossos, i per la filla). I, seguint la tradició matriarcalista, els tres ossos accepten lo que els diu la dona (la mareta).

Per això, “En saber que tots eren germans, (…) li van explicar que estaven encantats i ella els va dir com havia arribat fins allí” (p. 246). Podem veure que, el fet que els tres germans hagen abandonat la mare, ho han pagat i que, en canvi, el narrador es posa de part de la jove. Després, apleguen a un acord: ella farà les tasques de casa “i ells li van dir que mai no li mancaria res, que tot ho tindria amb gran abundor, però que, per a res del món, no podia sortir d’allí dins, fins que ells estiguessin desencantats” (p. 246). Per consegüent, ara no la deixaran sola (la banda femenina de la persona), a diferència de com havien fet amb la mare, sinó que li donaran suport. I, més encara: ells parteixen que la noia domina (no està encantada).

En el passatge posterior, apareix un altre jove: el príncep i fill del rei, un xicot atrevit que, en veure la noia, recorre a una escala i s’enfila per a traure-la de la presó i, així, poder-se-la emportar.

Ara bé: la xicota, en línia amb el pacte que havia fet amb els germans, “Abans de deixar-se baixar pel príncep, va mirar al bosc i, allà lluny, molt lluny, va veure els tres óssos que, amb el cap, li feien que sí, que ja se’n podia anar. Però heus ací que, quan ja anava a posar el primer peu al primer graó, va sentir aquella mateixa veu tota fonda que li deia:

-Si no vols perdre els teus germans i tu mateixa, has d’estar tres anys, dia per dia, sense dir ni una paraula.

I, des d’aquell moment, no va obrir més la boca, com si fos muda” (p. 247). Altra vegada, els tres germans i la germana estan a les mateixes. Igualment, la dona permet que no es trenque el vincle entre els quatre germans i, per tant, podríem dir que persisteix l’empremta de l’educació matriarcal que tots quatre havien rebut de la mare.

Als pocs dies de casar-se el rei, el monarca se n’ha d’anar a la guerra i, quan tornarà, com que la mare del rei havia ordenat a tres criats que tirassen a mar el nen que havia tingut la parella (que no era mort), però la dona del criat que decideix salvar el nen havia acollit el nadó (la infantesa estaria amb futur) i la mare del monarca havia tingut molta raboseria, el rei porta la reina a la Justícia.

Afegirem que, tot i la decisió judicial, “tothom estimava molt la pobra reina muda; i el rei, el seu home, plorava més que ningú, perquè se l’estimava molt” (p. 248). En aquestes línies, copsem que el rei ha fet el seu paper de cap del poder judicial, i com que ell confia en l’honestedat de sa mare i tracta de fer bondat amb tots, no voldria que morís la seua dona, però sap que paraula de rei no pot mentir i que, del color del rei, es tinyen els vassalls.  A més a més, en aquest relat, matriarcalista, la figura masculina de més poder polític també plora i, de pas, fa costat a la gran majoria dels habitants del regne.

A continuació, els tres ossos (els tres germans) es presenten en la plaça “i van arribar fins a la pobra reina, i tots tres li van llepar les mans i la cara” (p. 248). I, en tocar  les campanes la mitjanit, “es van tornar tres fadrins alts i cepats i rossos (…), van abraçar la reina” (p. 248). Més avant, els tres xicots s’acosten al rei, li diuen que son germans de la reina i que ella “era molt bona i molt honrada i que tot el que li havia contat la seva mare era mentida” (p. 249) i, finalment, el rei feu penjar sa mare (la dolenta de la rondalla), perdona la vida a la regina i la reina torna a parlar, com havia pactat amb la mare (la veu que li havia indicat com sobreviuria).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.