Una altra narració recopilada en la mateixa obra de Joan Amades, i en què es plasmen trets matriarcalistes, és “La Cara d’Estel”. Així, molt prompte, podem llegir “hi havia una reina que tenia tres fills, tots tres eren molt bons minyons i ella no sabia a qui fer hereu de la corona del seu reialme, perquè li semblava que no estava prou bé fer-ne al gran, només perquè era el gran. A aquesta reina, li agradaven molt les noies ben netes, polides, endreçades i bones feineres de la casa i va pensar que, el millor que podria fer, era donar la corona al fill que li portés una nora que reunís més condicions d’aquestes” (p. 235). Per consegüent, captem molts punts en comú amb lo matriarcalista: 1) la reina és qui fa de cap d’estat (no un home), 2) ella tria qui la succeirà (tampoc no ho farà una figura masculina), 3) ella posa les condicions (altra vegada, la dona és qui dicta) i 4) és molt oberta i, per això, no exigeix que les complesquen totes, però sí indica que el candidat designat serà qui més s’ajuste a les prioritats de la regina.

Els tres fills “van decidir anar pel món a buscar promesa, una noia que fos del gust i del goig de la seva mare” (p. 235). Per tant, les figures masculines (tres hòmens, ací, a més, fills) seguiran les pautes que els ha indicat una dona (la reina). Els dos més grans se’n van a una fira de dones (“va decidir anar a la fira de noies”, p. 235), però ningú dels dos s’atreví a portar al palau la dona triada, sinó que se’n van a un hostal (és a dir, a un prostíbul o, en altres paraules, a una casa de putes, p. 236).

Quant al fill més petit, “va fer cap a una bosc molt espès que, al mig, hi havia una caseta molt bonica” (p. 236) i “va veure arribar una vella molt vella (…) [,] que es va posar al peu d’una finestra” (p. 236), i cridava una jove (Cara d’Estel): “Cara d’Estel, / color blau cel, / més dolça que mel: / tira’m l’escaleta / per pujar al cel” (p. 237).

Llavors, apareix la figura de la xicota: “per una finestra, va sortir una noia molt bonica, amb una gran cabellera rossa, que la va estendre finestra avall fins arribar a terra, aquella cabellera feia unes ones i la velleta es va enfilar amunt (…). El príncep va quedar tot enamorat d’aquella dona” (p. 237). Com podem veure, la jove aporta força (com, més d’una vegada, simbolitzen els cabells) i hi ha una relació entre ella (el futur) i l’anciana (el passat). En acabant, la velleta baixa per les mateixes escales dels cabells jovenívols de la xica (p. 237). I, com que el xicot ho havia vist, pensà que ell podria dir les mateixes paraules a la fadrina i, així, ella li obriria la finestra. Tot seguit, el jove diu els versos i ella li obri i li aplana el camí.

Ara bé, el germà més xicotet la porta a l’hostal i, com que la velleta torna a casa i no troba la xicota, “amb l’olor, va seguir el rastre d’allí on havien anat i va fer cap a l’hostal” (p. 238), l’anciana ordena com serà la Cara d’Estel: amb un cap de ruc. Ací podríem copsar dos temes importants: 1) la sexualitat vinculada amb la prostitució (més laxa en les cultures matriarcalistes, com ho plasmaren moltes persones quan exposàrem el refrany “En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona”, que ma mare oí dir a la seua àvia paterna, nascuda en 1878) i 2) que hi havia una part de la societat que considerava inapropiat fer costat a la prostitució (quan relaciona el cap d’aquestes persones amb el ruc, o siga, amb una rucada, amb una decisió molt desencertada).

Aleshores, com que la reina acudeix a l’hostal (“va fer cap la reina amb els seus tres fills”, p. 238) i les trobava estranyotes, posa una tercera prova: quina feina sabien fer. Les dues primeres sabien filar i, com que el príncep volia casar-se amb la del cap de ruc, perquè ell “li havia donat paraula i (…) paraula de príncep no torna enrere (…)  [,] va voler complir la paraula i es volgué casar amb la Cara d’Estel” (p. 239).

Igualment, “Quan eren camí de l’església, van trobar l’avia, la Cara d’Estel li va demanar perdó, ella la va perdonar i li va dir” (p. 239) que mai més no tornaria a ser cap de ruc i que es tornaria Cara d’Estel. Altra volta, com en diferents rondalles, és una velleta (ací, qui fa de mare de la jove) qui perdona la noia i, per tant, ella té la darrera paraula, àdhuc, en temes relatius a lo sexual i a lo eròtic.

Finalment, la xicota “va tornar altra vegada tan bonica i tan gentil com era abans. En sortint de l’església, se’n van anar a casa de la reina, que, (…) al moment, va deixar la corona i totes les seves riqueses i les seves hisendes al fill petit” (p. 239). En aquest passatge, captem que la vella ha perdonat la jove, qui ara és garrida, se’n van a la reina (al cap del reialme) i, si bé és cert que el xicot és qui ha triat la xica, també ho és que els trets en nexe amb la noia són els que determinen la preferència de la regina, o siga, de la dona que podia permetre l’herència de l’estat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Bon Dilluns de Pasqua i bona Setmana de Pasqua.