Prosseguint amb el llibre “Cuentos vells i baralles noves. Recollits d’ací i d’allà”, de Josep F. Sanmartín i Aguirre, publicat en l’any 1876, captem altres passatges que enllacen amb el sentiment de pertinença a la terra, amb el significat que té per als valencians la llengua vernacla i amb els gusts del gran públic (que parlava la llengua catalana). Així, l’autor comenta que, “Mentrestant, (…) en llegir-ne obretes com el Niu d’abelles, CUENTOS VELLS I BARALLES NOVES, els divertits joguets dramàtics de n’Eduard Escalante, les del famós dominic Pare Mulet i algunes altres per l’estil, fins que, si Déu ho vol, aplegue el dia que, de tot cor, desitgem”  (p. 13).

I, més encara, el matriarcalisme també es plasma en el fet que catalans i valencians tenen unes mateixes arrels culturals i lingüístiques i, per això, Josep F. Sanmartín i Aguirre opta per la germanor: “En este llibre, trobaran els lectors reunides, juntes amb els xistes[1], rondalles, anècdotes i contes que son col·lector ha pogut arreplegar-ne en llurs viatges pels pobles de Catalunya i el reialme de València, no poques vegades, dels propis llavis dels llauradors i dels pagesos i moltes més de diferents publicacions llemosines, especialment, de Lo Gay Saber i de l’anuari que, en Barcelona, dona a llum el senyor Pelai Briz, les més gracioses composicions dels principals poetes catalanes, valencians i mallorquins, com són el Rector de Vallfogona, Baldoví, Pitarra, Pérez i Rodríguez, Escalante, Franquesa , Llombart, Peiró i Dauder, etc.” (pp. 13-14). 

A més, el folklorista addueix que “sols ens resta pregar als lectors que, tenint present la diversitat de procedència dels treballs que el formen, ens dispensen les moltes i grosses faltes ortogràfiques (…).

El nostre objecte, al donar-lo a l’estampa, simplement es reduïx a contribuir-ne, d’algun modo, com déiem abans, a que el públic valencià s’aficione a llegir obres escrites en la nostra llengua i a entretindre’l al mateix temps, ja que tan amic és de la broma i de la distracció, quan oint el xip i xap de la pluja i calfant-se a la vora del foc, passa les llargues vetlades de l’hivern rient-se alegrement amb sa lectura” (p. 14). Per consegüent, l’autor expressa la situació de desigualtat en el domini escrit d’ambdues llengües i, igualment, confia en la bona acollida amb què el públic, molt obert, puga rebre l’obra, com ara, en rogle, com moltes vegades en l’hivern.

Finalment, copsem un home que toca els peus en terra, quant al present lingüístic, i, per això, escriu “Si tal aconseguirem, des d’ara, ens daríem per ben satisfets i recompensats del nostre modest treball” (p. 14). Sobre aquestes paraules, podem dir que, per exemple, a mitjan del segle XX, els sainets i les obres d’aquesta mena, encara tenien bona acollida pel públic valencià i que, en paraules de ma mare dites pel 2023, àdhuc, entre persones que, més d’una vegada, eren serioses i que, en canvi, també prenien part en la preparació i en el desenvolupament de joguets còmics… i que ho feien amb papers no precisament secundaris.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Nota: [1] Castellanisme, en lloc de formes com “acudits”, “gràcies”…