Dones fortes i que salven en el Regne de València del segle XVIII

Continuant amb l’esmentat romanç escrit per Carles Ros en 1736, afig

“He posat estes notícies

i he donat estos consells

perquè tota senyoreta

estes coses deu saber;

i açò, a la pobra i la rica,

de dalt a baix, la comprén,

puix, la dita prevenció,

tota dona té de fer;

i la qui és tan pobretona

que, en un sou junt, mai se veu,

puix n’hi ha com a poetes

en la butxaca de vent,

eixa, de res, se previnga,

sols encomane’s a Déu

i a sa gran misericòrdia,

que no faltarà remei;

suponc que esta confiança

corre en totes igualment,

mes la rica, a part d’això,

acudix als dinerets” (pp. 3-4).

A banda, fa una exposició de fets que considera que ha d’incloure la pauta d’una dona, en el camp de la seua relació amb el marit i que, al capdavall, posa tots dos en un vincle que podríem empiular amb lo matriarcalista, tot i que, quasi tot el text el mena a les dones:

“Ara, lo que jo encarregue

a totes, molt sèriament,

la paciència que han de tindre

per a aguantar la gran creu

pesada del matrimoni

i lo subjectes també

que, al marit, deuen estar,

procurant tindre’l content,

puix és cert la muller bona,

com una ajudanta és,

que, a mitges, tots los treballs

ha d’aguantar molt prudent

quan l’home està de mal aire” (p. 4).

En aquests versos, posa ambdós (marit i muller) en una posició prou semblant, fins al punt que escriu “que, a mitges, tots los treballs” i no, com ara, “que ella, tots los treballs”… Igualment, captem la força de la dona, que és qui, psicològicament, salva l’home. Àdhuc, no descartem que el missatge de subjecció a l’home fos una mena de voler quedar bé Carles Ros cap a una possible censura, sobretot, en un Regne de València, en l’any 1736 i en què, com escriu Manuel Sanchis Guarner en el llibre “La llengua dels valencians”, el poble valencià, a diferència de la noblesa i de la burgesia (recordem que Carles Ros era notari i que tenia un gran sentiment de pertinença a la terra), era rabiosament antifrancés (fet que, en aquest cas, va unit al matriarcalisme):

“acariciar-lo ella deu,

cuidant, de la sua part,

no tindre’l mai descontent,

encara que roín sia,

dir que és molt home de bé.

Si és dropo, dir que és honrat

i també que és innocent.

Si és jugador, que no juga:

ni daus, ni cartes coneix;

si no vol que ixca de casa,

estar-li molt obedient

a tots quants preceptes pose,

que això és lo que mana Déu;

si és celós[1], tindre paciència

i estar-se en un rinconet[2]

de casa, sens que la veja

ni conegut, ni parent;

buscar la pau, no la guerra,

que no faltarà remei;

si està trist l’home, alegrar-lo

dient-li: ‘Fill meu: què tens?,

Lleva’t la melancolia,

que, aixina, et tornaràs vell.

Per ta vida: no t’acabes!

Anem al riu un poquet?

T’han dat alguna moïna[3]?

No t’aflixques, que m’ofens!

Mira’m, a mi: no t’espantes,

si em faltes, jo em moriré!’.

Si crida, no replicar-li,

ans dir-li que raó té;

per fi, sereu escolans” (p. 4).

Per això, les paraules que escriu a l’home enllacen amb lo matriarcalista:

“I, als hòmens, també advertixc.

Amics: que obligats esteu

a mantindre amb gran decència

la dona, perquè ho mereix,

puix l’obligació igual corre,

que, aixina, cert lograreu[4]

viure en pau en esta vida

i, en l’altra, el cel seguret” (p. 4).

Finalment, direm que aquesta decència que recomana al marit, també l’ha escrita a la dona (encara que de manera més extensa). Quant al terme “Decent”, consideràrem adient cercar el significat en el DCVB (finalitzat en els anys seixanta del segle XX) i, en la segona definició, posa “Conforme exteriorment als bons costums (…), realment o aparentment”, un tret que no va en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Romanç nou, molt graciós i entretengut, Carles Ros (s. XVIII) matriarcalisme