Una altra narració en què captem trets matriarcalistes i recopilada per Francesc Martínez i Martínez en “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, és “Un xocolater de la Vila”, Començarem dient que la Vila és el nom popular de la població valenciana la Vila Joiosa (en la comarca de la Marina Baixa), en què hi havia important producció de xocolate. “Es conta, per aquelles terres, lo següent:
Certa vegada, a un tan gran cavaller com ric poderós, cansat de la vida de diversions i de llibertinatge, i també desenganyat del món i de les gents, avorrit del gènere humà, va buscar un lloc a on retirar-se a viure tranquil·lament, sense que es poguera entropessar amb persona vivent amb qui parlar (…).
Tal aquest li feu la col en sa llarga i divertida vida, en què res li havia mancat: des d’hores delitoses fins a dies dies amargs; des de goigs i rialles, a llàgrimes i sospirs. Però és que havia tingut la desgràcia de no entropessar-se amb home lleial, ni trobar femella honrada.
Per tant, per a ell, tots eren iguals, de roïns” (p. 249).
Aquestes línies reflecteixen uns fets que van molt units a les persones que cerquen la satisfacció en el joc, en lo passatger i que no toquen els peus en terra. A banda, en lo eròtic i en lo sexual, tot i que el personatge siga un home (ací, un cavaller), s’ajusta al refrany “Puta primerenca, beata tardana” i, igualment, amb personatges masculins que pertanyien a la noblesa i que tenien aquesta visió de la sexualitat i de la vida, com era el cas (però en la cultura castellana) del rei Felip IV de Castella i III d’Aragó (segle XVII).
Després de passar per moltes serres, per barrancs, per caminals de cabres, etc. “va trobar, en lloc delitós, un altre paradís terrenal (…). Descobert al llevant i al migjorn, la vista s’esplaiava en les extenses i frondoses valls, per les quals serpentejaven argentats rius i multitud de rolls, i encara es veia la tersa planura d’un estany i, allà lluny, la mar blavosa” (p. 250). Per consegüent, el senyor se’n va cap a una terra on predomina lo matriarcalista: el color argent (fosc) i els rius, els rolls i l’estany (vinculats amb l’aigua).
Més avant, Francesc Martínez i Martínez afig que “ni els pastors de cabres aplegaven a aquells paratges. A força de diners i més treballs, es va construir una casa, la qual, si bé no era ostentosa com un palau, sí resultava còmoda i confortable, en què s’instal·là (…) amb una vella cuinera, antiga en la família, i un poc jove criat, home fort i segur, de tota sa confiança” (p. 251).
D’acord amb aquest passatge, podríem dir que el cavaller, encara que està en nexe amb la generació del passat i amb la del present, no confiava en la vida, ni en l’esdevenidor i, per això, no acull cap xiquet, ni cap jove.
A continuació, passen les quatre estacions de l’any i entrem en una part en què abunda vocabulari de la natura, de la Mare Terra: serres, vents, fullarasca, brosta, pins, aire, tords, tórtoles, estornells, alborzers i, fins i tot, glans “que endolcien les aigües de les fonts” (p. 251), o siga, de les dones.
En aquest ambient, el cavaller “sestejava tant sota un centenari arbre, com al resguard de gegantí penyal” (p. 252), en ambdós casos, trets femenins i matriarcalistes: la mare com a protectora per mitjà de l’ombra i de l’interior del penyal.
Igualment, “Tots els punts li eren coneguts i encara els havia batejat, posant-los nom a son gust. Allí no hi havia ja secret per a ell i, des de que la casa fon acabada, esser humà, fora dels dos servents, no s’havia vist. Son ideal es complia i, per açò, la felicitat era sa constant companyona” (p. 252). Com podem veure, es tracta d’un home que, com altres cavallers, fa una mena de retir (no a lo místic, però sí en una atmosfera que ho afavoreix i prou similar).
Ara bé, un dia passa el dimoni (qui, simbòlicament, empiula amb la dona) i, quan tornava a casa i en un moment de vent suau, “va oir a ses espatles les següents paraules: ‘-Senyor, ¿vol xocolate?’. A lo qual, girant-se, al punt, va veure un viler, amb la coixinera al coll, que, ben plantat i somrient, li brindava la saborosa mercaderia” (p. 252). Adduirem que “viler” és el nom que reben els de la Vila Joiosa (ací, un home).
Finalment, com que el cavaller tocà els peus en terra, “Afegeixen les cròniques que, el mateix dia, el desenganyat cavaller abandonà aquells paratges que el resguardaren de tot home, manco d’un xocolater de la vila” (p. 252).
Al meu coneixement, es tracta d’una rondalla que té un missatge interessant: cal ser realistes i no ser uns somiatruites, encara que ens proposem fer el futur com més ens agradaria i comptant amb persones que ens són de molta confiança: el demà (els xiquets i els jóvens) també és menester.
Nogensmenys, aquest acabament pot considerar-se humorístic i enllaçar-lo, per exemple, amb eixa dita popular de la comarca de l’Horta de València que diu que, “Quan [Cristòfol] Colom aplegà a Amèrica, ja hi havia un torrentí”, que és el nom que reben els habitants de Torrent, una població d’aquesta comarca.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.
