Una altra rondalla recopilada per Isidre Buades Ripoll en la mateixa obra, i en què copsem el matriarcalisme, és “El sermó de Benimagrell”. “Fa moltíssims anys, quan Benimagrell era molt més gran que Sant Joan i aquí vivien hortolans ricosets que tenien bones vinyes i millors ametlerars, era costum, per les festes patronals de sant Roc, (…) portar al poble un bon predicador per a fer el sermó del dia del sant. Puix bé, va haver-hi un any que es va buscar un frare famós per a esta ocasió; i l’home, responent a la seua fama, va fer tan extraordinari sermó com mai hi havien sentit els benimagrellers (…) i més d’una devota va plorar” (p. 17). El detall de contractar un predicador és relativament habitual en rondalles de capellans que visiten pobles. Afegirem, com a anècdota, que ma mare m’ha comentat, algunes vegades, que hi havia fets com que un predicador anàs a un poble i, en acabar la missa, alguna dona digués “¡Xe, quin sermó ha fet el capellà!” i que, tot seguit, quan algú demanava què havia dit, respondre-li “No ho sé. ¡Però l’ha fet molt bonic, molt bonic!”.

Més avant, addueix que, en fer-li els honoraris de predicador, “es va trobar que els hortolans li van donar una moneda de cinc cèntims.

El frare no es va estorar massa perquè era un home de molta bona pasta (…). I els benimagrellers (…) li van explicar que eixe era el costum i tradició de tota la vida:
-Nosaltres, aquí, a Benimagrell, paguem pel sermó una moneda de cinc cèntims per cada una de les vegades que s’anomena el sant i, com vosté sols ha dit ‘Sant Roc’ una vegada, en començar el  sermó, puix ahí té la seua monedeta.

El frare, engolint saliva, va manifestar que ell era respectuós amb les tradicions” (pp. 17-18). Com podem veure, en tres ocasions, es plasma que es feia d’acord amb els costums o bé amb les tradicions: això empiula amb lo matriarcalista i, per descomptat, amb lo femení, amb la terra.

Igualment, com que diuen que cada terra fa sa guerra i, en aquell poble, els comptes no els feien en paper, sinó mitjançant una canya en què marcaven cada vegada que es deia “Sant Roc” o “San Roque”…, l’any vinent feren lo mateix.

A banda, com que els havia agradat tant el seu sermó, “es van acurar ben bé d’avisar el mateix frare que tan bon predicador i comprensiu va ser. I ja em tens l’esglesieta de sant Roc, el setze d’agost, a poqueta nit, tota adornada de flors amb moltíssim ciris encesos i plena de fidels tots mudats” (p. 18). Per consegüent, en aquest passatge, apareixen trets matriarcalistes: la comprensió, el guarniment amb flors i els ciris (representen el penis i, més encara, en l’estació de la jovenesa, o siga, en l’estiu). I, com que els pobles matriarcalistes són molt religiosos (però toquen els peus en terra i no són místics), el temple estava de gom a gom.

Llavors, el religiós, que recordava les vivències de l’any passat, “després de refregar-se les mans, així com si anara a cavar un bancal de rostoll, es va senyar i, només començar a parlar, va dir:

‘-Benvolguts germans: avui és el dia de sant Roc’. I el tallador, que estava atent, amb una canya a una mà i, a l’altra, la navalla, ras! Canut!

El frare li va pegar una mirada de reüll i va fer un breu silenci” (p. 18).

És a dir: 1) l’acte té lloc a poqueta nit, en un moment de l’estiu que les dites ja parlen de la pèrdua de llum respecte a juny i juliol, 2) hi ha una relació entre el predicador i el poble, 3) els parla de “Benvolguts” (els estima) i de “germans” (la germanor, el nexe entre ambdues bandes) i 4) el breu silenci (enllaça amb el vespre).

Ara bé, per dins, ell es deia “’Ara us arreglaré, amiguets’. I, amb veu clara i potent, es va posar a sermonejar” (p. 19) destacant molts punts forts de Sant Roc. Això sí: dient, cada volta, “Sant Roc”.

Finalment, “quan anava per una mitja hora (…) del panegíric de sant Roc, va acabar dient:

-I, fins les granotes del toll de l’Albufereta, canten gojoses quan s’amaga el sol: ‘Roc, Roc, Roc, Roc, Roc’…” (p. 19).

I, com que ho feia ràpid, el comptador li digué:

“-Xe, calla; para ja de ‘Roc, Roc’, que no em queden canyes i en duc ja tallats catorze costals” (p. 19).

A banda d’un final en què el predicador venç perquè se li recompensa en funció del pacte, apareixen uns quants símbols matriarcals: les granotes (un animal d’aigua), l’Albufereta (aigua) i la caiguda del sol (el vespre). Podríem dir que la dona, lo femení, guanya la mà a lo masculí (la canya i la raboseria de la gent que l’havia contractat). El motiu: el frare ha tocat els peus en terra, mentres que, els qui l’havien cercat per a un segon any, vivien de fer castells en l’aire.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.