Una altra rondalla en què captem el matriarcalisme, i que fou recopilada per Francesc  Martínez i Martínez en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de 1920, és “La més xicoteta, la més sabuda”. Un home prou entrat en anys, que tenia una casa com un palau, però que no estava casat amb ningú, veu que, “Prop del palau, estava un poblet i, en ell, vivia un sabater, que no podia ser més pobre (…) per a mantindre la família, que es componia de la dona i de tres filles com a tres peladilles, més fines que un coral i més dolces que la mel” (p. 201). A més, les jóvens, “que el Senyor havia fet baixar tres àngels del Cel i, en veritat, ho eren, no sols per la cara i per la perfecció de cos, sinó per la bonesa. La fama d’aquells tres capolls de rosa s’estengué per tota la contornada i eren molts els que acudien per a poder-les mirar. U de tants va ser el potentat del palau” (p. 201). Per tant, com en moltes narracions, per una banda, apareix qui té molt de material (però no lo que li agradaria) i, per una altra, qui passa més fam que garró i que, per contra, té filles molt estimades per la gent o amb trets que, àdhuc, empiulen amb el matriarcalisme de l’Alta Edat Mitjana en els comtats catalans (com podem llegir en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles Vidal, quan fa esment a noms de baptisme de dones d’aquella època) i, per descomptat, amb la bondat.

El senyor, “sense perdre temps, es presentà en casa del sabater, a demanar-li una de ses filles” (p. 201). I comença per la gran, això sí, sense fer ostentació. Llavors, el noble ensenya a la jove tots els tresors que té i li diu:

“’-Tot açò és teu. Pots mirar-los sempre que vullgues i gojar-los a ton plaer. Jo tinc el costum de menjar en l’hostal, (…) perquè, d’eixa manera, eixia més barat. I, com fa ja tants anys, no me’l puc llevar. Així que jo me’n vaig, tu queda’t mirant les cadenes i les agulles, i les arracades i els anells i tot eixe bondó de joiells que tens’.

Anaven passant dies i, com la vista de les riqueses no alimentava, la pobra dona anava candint-se” (p. 202). Així, aquests apartats reflecteixen molt bé la cultura patriarcal i la matriarcalista: l’home representa lo que podríem dir el culte al sol, al misticisme (recordem que la claror hi té a veure), mentres que la dona enllaça amb la terra (amb lo fosc o de color marró; per a ella, no és prou la vista i les riqueses i, per això, mor).

A més, el fet que el senyor tinga tanta fal·lera per no amollar ni un clau i, igualment, per les joies (però poca relació amb la gent), fa que ell siga la part feble: com molts personatges masculins tradicionals en el folklore matriarcalista. Això explica que, tot seguit, el narrador comente que “¡quin plany li feu el marit, quins sospirs soltava de lo més fondo del cor, quins dolls de llàgrimes, dels ulls, eixien, quins gemecs! Feia compassió a tots els que el veien i el sentien” (p. 202). Afegirem que l’ús del terme “candir”, d’acord amb l’etimologia que figura en el DCVB, vol dir “tenir una blancor brillant”, i que, amb la filla mitjana, li ocorre un fet similar.

Aleshores, ens podríem demanar “¿No és eixa blancor, la qual enllaça amb el sol, amb lo patriarcal i, àdhuc, amb frases com ‘tenir-ho tot molt clar’, lo que fa que l’home no toque els peus en terra, a diferència de la dona, i que, per això, ell considera menester que algú li ho compense i que el traga d’eixa clarícia?”. La resposta seria sí, de la mateixa manera que el sentir-se sol cal que siga substituït per trobar un sentit a la vida. I, en eixe camí, ell considera que… la dona el salvarà.

Per consegüent, aquest relat plasma molt bé el matriarcalisme i el tema, tradicional en catalanoparlants nascuts abans de 1920, que és una dona qui fa possible la reeixida de l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.