Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, és “Misèria”. El relat tracta d’una velleta que vivia en una coveta i que, davant, hi havia “una perera de molt bona llei i molt carregadora, la qual era sa delícia (…), puix les peres que feia eren delicioses” (pp. 207-208) i, com que hi havia xicons que, sovint, s’acostaven a l’arbre i, en acabant, “prenien la perera com a fortalesa per a llurs jocs de lladres i agutzils” (p. 208), la dona, encara forta, es desfeia dels xics. Com podem veure, ens trobem amb detalls eròtics (com ara, la perera i les peres, ja que les peres simbolitzen les mamelles). O siga, captem una dona que encara està viva sexualment (ací, igualment, per mitjà de la seua fortalesa).
Afegirem que, “quan arreplegava per al dia, se n’anava a la seua coveta” (p. 208).
“Va ocórrer que una boqueta nit es presentà en la coveta un pobre vell demanant hostada i sopar. Misèria el va acollir bé” (p. 208) i ella se’n va a un racó (p. 209). Per consegüent, copsem trets matriarcalistes, per exemple, la generositat, la coveta (el qual empiula amb la dona i amb la maternitat) i el racó.
“Al sendemà, de matí, a penes esclafava l’alba, alçant-se el vellet, digué a Misèria lo agraït que estava pel bon acolliment que li havia fet i, per a respondre, li concediria lo que demanara, puix ell era Sant Joaquim” (p. 209). Per consegüent, l’home fa costat a la dona i li aplana el camí: “No va ser peresosa la vella i digué:
-Senyor: feu-me la gràcia que, el que puge a la perera, no puga baixar-ne fins a que jo no li ho mane.
– Concedit -va dir aquell” (p. 209) i se n’anà.
Així, la dona apareix de nit (és quan el rep, quan l’acull) i l’home (ací, Sant Joaquim) està en nexe amb l’eixida del sol (amb el matí). És a dir, la velleta ho fa amb un moment del dia vinculat amb lo femení i, en canvi, ell, amb lo masculí.
A mitjan relat, la dona, guilopa, diu a la mort:
“— Guapo, anem, de seguida. Però mira: mentres, jo m’enllestisc i, per a avançar, podries collir les tres peres que li queden, a la perera” (p. 210)… i es fa lo que vol l’anciana i, a més, aconsegueix que la mort reste agafada a l’arbre com també, en acabant, ho fa un metge (p. 211).
Adduirem que, ni els xicots, ni la mort, ni el metge en pogueren baixar (cadascú, en un passatge de la narració) i la velleta consentí “que tots es soltaren i, als de dalt, baixar, (…) i tots se n’anaren desvanits cap a son lloc” (p. 212) i, al capdavall, “abandonà també la seua coveta, anant-se’n pel món” (p. 212). D’aquesta manera, la rondalla exposa un fet que hem trobat associat a moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: la dona que, tot i l’edat, encara està forta, servicial i amb molta espenta.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.
