Una altra rondalla, recopilada en el mateix llibre de 1912 i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Gepeta”, la qual també figura en altres obres i amb un desenvolupament similar. El tio Gepeta era un home molt doctor i que, més d’una vegada, es ficava en bucs. “En certa ocasió, li va tocar l’aigua de nit i, quan va acabar de regar les cebes, aquella havia amistançat” (p. 163). Per tant, captem trets en línia amb lo femení i amb lo matriarcal: l’aigua, la nit, que el torn siga en plena foscor i la séquia (la qual, encara que toca els peus en terra, és receptiva i fa fluir, i en nexe amb lo terrenal).
Quan el tio Gepeta aplega a l’era del tio Narices, “es va veure que, agarrades de les mans, fent rogle, botaven un nombre gran de bruixes, cantant ‘Dilluns, dimarts i dimecres, tres; dijous, divendres i dissabte, sis. Dilluns, dimarts i dimecres, tres; dijous, divendres i dissabte, sis’. Portat de sa afició a ficar-se en tot lo que no li importava, va dir: ‘I diumenge, set’” (p. 163). Cal dir que diumenge es celebra el dia del Senyor, de Déu, i que elles eren bruixes i, per això, no deien el nom d’aquest dia.
Llavors, totes les dones s’acosten a ell, el castiguen per la seua intromissió i l’home, “donant corda a les cames, arrancà a córrer, però no va ser tan llest que no les donara temps per a que li arrancaren la gepa i, cosa meravellosa, sense deixar-li ferida, ni més senyal que els floroncs i les blaüres” (p. 163) i un poc més. Per consegüent, les dones, més fortes, eixerides, fan com qui defén el seu terreny. Igualment, en són més que hòmens i, com sol donar-se en les dones, estaven reunides (ací, amb caire festiu).
Adduirem que, quan el tio Gepeta eixí de casa i la gent del poble veié que ell ja no tenia gepa en l’esquena i ho feien per a “donar-li l’enhorabona, li preguntaven quin miracle havia sigut aquell. Però el nostre senyor guardava el secret de por no tinguera a veure amb cert Tribunal. En tocant a aquest afer, desmentia la fama de xarrador, puix que sa boca era un cadenat” (p. 164).
Tenint present que Francesc Martínez i Martínez, el folklorista que arreplegà aquesta narració, havia nascut en 1866 i que la Inquisició (un tribunal que, des del darrer quart del segle XV, fou el braç dret dels reis de Castella i dels de la Corona Catalanoaragonesa, amb l’objectiu de fer minvar el poder de la noblesa, d’engrandir el reial i de fer fora els qui pensassen diferent o els qui portassen idees noves) havia desaparegut en 1834, podem considerar que el silenci de què parla té a veure amb aquell aparell judicial, el qual encara existia quan nasqueren els seus avis.
Ara bé, en el poble, Altea, hi havia un home, també geperut, que volia saber com se les havia enginyat el tio Gepeta i, com en altres relats, ell també diu “i diumenge, set” (p. 164). Aleshores, les bruixes fan que aquest segon home, al capdavall, “Com pogué, es desllapissà d’elles i va pegar a fugir, però no tan llest que no li plantaren la gepa de l’altre damunt de la seua” (p. 165).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Anècdota lingüística (del 6 de desembre del 2023): Hui, entre ma mare i jo, ha eixit la paraula “aïna” i li he comentat que, com ja ens digué Pere Riutort en una classe de Magisteri del curs 1992-1993, la paraula “aïna” com també “faena” són genuïnes i, igualment, anteriors a “eina” i a “feina”.
A banda, les dues primeres, procedeixen directament de l’arrel, mentres que les altres dues són el resultat de l’evolució a partir de la llengua popular.
Aleshores, m’ha afegit que el meu avi matern (1906), nascut en Alaquàs (l’Horta de València), emprava “aïna” i “faena” i que, en la seua família, es deia “¿Duem les aïnes?”.
