Un altre relat que figura en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, publicat en 1920 i en què copsem trets matriarcalistes, és “Per què en Oliva no hi ha burros”. La narració parteix del Regne de València a mitjan segle XVI, en aquest cas, en el Marquesat d’Oliva, una població pertanyent a la comarca de la Safor. Entre d’altres coses, apareix el tema de l’arquetip del rei i, com veurem, serà una dona qui farà de cap i qui respondrà oberta.

El fet és que “passaven els anys i els senyors no s’acostaven per aquella vila, cosa que tenia un poc malhumorats els vassalls; i encara marmolaven, sobretot, quan el Pleva, després del sermó que els diumenges, en la missa major, predicava, al resar un avemaria per la salut dels marquesos.

A estos, aplegaren les queixes d’aquells i, comprenent la raó que els cabia, determinaren que anara a visitar-los la marquesa” (pp. 135-136). Primerament, direm que Pleva, com indica el folklorista Francesc Martínez i Martínez, en una nota (p. 136), és el nom que rep el rector de la Parròquia de Santa Maria. En aquest passatge, que podria semblar insignificant, es plasma que, en un aplec dels nobles (tiren junta, un tret matriarcalista), opten per una dona. Afegirem que, sovint, es diu que les dones solen tenir més facilitat per a fer de pont, per a pactar: ací, la marquesa.

Tot seguit, passem a la descripció de la preparació que li fan i detalls amb què la reben: “La notícia s’estengué amb ales del vent. (…) els jurats reunits tractaven de les festes que s’havien de celebrar per a fer-li agradós, a la marquesa, el temps que estiguera en Oliva” (p. 136) i més actes i cerimònies.

“Eixí el sol, el dia senyalat en què la senyora d’Oliva havia d’entrar en el poble, i este l’esperava com a sa dignitat corresponia. Els carrers estaven enramats de murta i de baladre, de tros en tros, pels quals aquella havia de passar fins al palau. Arcs de llorer i savina els adornaven; de les finestres de les cases, penjaven cobertors i, en les que no en tenien, llençols de tela sense estrenar” (p. 137). Adduirem que, narracions com aquesta poden resultar útils, àdhuc, per a escriure (i per a tractar) sobre la presència de la dona en càrrecs (a banda dels polítics i dels empresarials) i de la política que portaven i de la seua psicologia, això és, de la seua manera de relacionar-se amb els altres i amb la realitat. 

Prosseguint amb el relat, en la mateixa línia, captem que, no sols, per exemple, l’acolliren amb vitols, amb volteig de campanes i amb música, sinó que “tingué lloc la breu cerimònia en el portal, de lliurar l’alcaid a Sa Senyora les claus de la vila i del castell, continuant fins al palau. Ja en este, la marquesa ocupà l’estrada de la cambra principal, rodejada de les dames i dels cavallers del seu seguici, per a rebre l’homenatge: dels jurats, primer; i dels altres vassalls, després, segons categories” (p. 138).

Per tant, aquest passatge reflecteix (encara que ho faça en una narració que podria semblar una rondalla) part de la realitat en la cultura matriarcalista: la dona ocupa importants càrrecs de poder, compta amb el suport, la porten als llocs més destacats i, igualment, rep el reconeixement per part dels altres.

Finalment, hi ha un passatge que hem considerat millor no comentar-lo (per a no ferir la sensibilitat) i, en canvi, sí que n’hem triat u que enllaça amb el matriarcalisme: “De tal modo es va posar en pràctica l’acord dels jurats i es va complir, que hui, encara, en la vila d’Oliva, no es veuen més que burres, per cert, en gran número” (p. 140). És a dir, que la dona (ací, simbolitzada per les burres), a més d’estar molt present en Oliva, predomina, en lloc de lo masculí (de l’home)… així com molts trets matriarcals. Adduirem que els jurats, en l’època foral, eren els qui, posteriorment a la guerra de successió, serien substituïts pels regidors.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.