Una altra narració que figura en el mateix llibre, i en què captem trets matriarcalistes, és “Viatge prodigiós”. L’oncle Gavina, vell mariner, en jubilar-se, passà “a patronar son flamant llaüt de sardinal, en què tenia posat els cinc sentits (…) com la joia més preuada” (p. 146). Una matinada, quan anava a varar-lo, o siga, a fer que el sardinal (una xarxa per a pescar) s’endinsàs en la mar (i de nit, tret que, junt amb l’aigua, empiula amb el matriarcalisme), copsà que estava banyat.

Aquest passatge podria tenir relació amb l’acte del part, ja que, com ara, en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, també de Francesc Martínez i Martínez i publicada en 1947, hi ha una frase que encaixa amb aquestes paraules: “’La barca ha parit’, diuen al tirar la llanxa a la mar” (p. 197), la qual publicàrem en Facebook el 1r de desembre del 2023 i moltes persones la desconeixien com també ma mare (nascuda en 1943) i jo, fins al mateix any. 

Un dia, “després de sopar, s’amagà dins de la barca i (…) es va veure entrar dins del llaüt uns embalums embolicats amb grans mantellines negres” (pp. 146-147). O siga, que l’oncle Gavina veu unes dones aventureres (les mantellines, el negre i la foscúria). “Sense soroll ni forçades, la barqueta es ficà en l’aigua” (p. 147). Sardines (peix), barca, aigua, mar… enllacen amb la dona, amb lo femení.

Mentrestant, “Des de son amagatall, al tio Gavina, li pareixia que el sardinal, més que navegar, volava. Mai havia notat  tan extremada velocitat” (p. 147), fins al punt que, quan ja havia passat una estona, la nau “va envestir en la platja i, traient-la en terra, les viatgeres desaparegueren” (p. 147). Com veiem, les dones són arriscades, com moltes de les nascudes abans de 1920.

L’home, qui, durant un temps, havia pregat, “va veure que es trobava en l’altre hemisferi, recorregué un poc de terreny i va reconéixer un paratge de l’illa de Cuba” (p. 147), agafà la rama d’un arbre i “es ficà en son amagatall, fent-se més creus i resant més parenostres que en tota sa vida” (p. 147). Per consegüent, elles havien portat l’home on havien volgut. A banda, les dones sí que coneixien el terreny més habitual (el terròs) i l’altra terra (Cuba).

Més avant, tornaren els embalums. “La barqueta tornà a l’aigua i, abans d’eixir els sardinals, el del nostre vell mariner estava tret front al fanalet de Sant Caralampi, que era son lloc. Clarejà el dia, vingueren sos companys, els va contar el succeït, els ensenyà la rama de l’arbre, la classe de la qual els era coneguda, i tots convingueren (…) que les bruixes, en una nit, l’havien portat a l’illa de Cuba i l’havien tornat d’allí” (pp. 147-148).

És a dir, altra vegada, ell aplega a la seua terra (“que era el seu lloc”) i tots veien que elles l’havien menat i que, com diu una dita, “On va la corda, va el poal”: les dones, igualment, porten la iniciativa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.