Un altre tema interessant que trau el poeta Joan Alcover, en el seu discurs “La llengua materna”, de 1903, és la llengua. Cal dir que, per a moltes persones que han participat en la recerca sobre el matriarcalisme dels catalanoparlants nascuts abans de 1920, la llengua i la terra són els pilars de les seues vides, com eixa pedra grossa que apareix en algunes rondalles i que dona consistència, força a lo que es basteix damunt d’ella. La llengua, com podrem veure, empiula amb aquest matriarcalisme: “A Catalunya s’ha imposat el català, com a llenguatge literari, als escriptors i al poble”.

Quant al País Valencià, diu que, “A València, poble verament bilingüe, a on l’escriptor no aprèn el castellà sols en l’escola, sinó en l’interior domèstic, coexisteixen la renaixent poesia regional, brillant i perfumada, però d’arrels no gaire fondes en la societat, i la viva tradició castellana, prou antiga per haver donat noms il·lustres al repertori clàssic de Castella”. Açò podria tenir una relació molt directa amb la política que portà l’Església valenciana des de mitjan segle XVI, de Juan de Ribera ençà (Sevilla, 1532- ciutat de València, 1611) qui ja tractà d’introduir la llengua catalana en les escoles populars que, aleshores, regentava l’Església valentina (encara que en fossen poquíssimes, després de la Germania) i que, a més, durant alguns anys, fou virrei del Regne de València. Tampoc no deixarem a banda el paper del predicador i religiós castellà Tomás de Villanueva (1488-1555), igualment, exaltat per alguns sectors “progressistes” de l’Església valenciana en el primer quart del segle XXI. Recordem que, en paraules de Pere Riutort (amb qui parlàrem el 31 de gener del 2021), “La conversió dels moriscos, per lo que em digué Manuel Sanchis Guarner, resultà de la promoció de catequització que va fer el Patriarca. Els frares no van ser, sinó els religiosos. De deu missioners, nou eren religiosos… i ja volien introduir el castellà…”.

Això sí: Joan Alcover addueix que, “si tradueixen a la segona la vida del camp, on el castellà no sol parlar-se, l’honradesa artística els obliga a suprimir el diàleg, posant només entre i entre, com notetes de color, en boca dels pagesos, qualque breu partícula valenciana”. És a dir, que la gran majoria de la població s’identificava amb la llengua materna, coneguda,  popularment, com “valencià”, i que era molt parlada entre els llauradors, el col·lectiu que, fins i tot, a primeries del segle XXI, més ha conservat el matriarcalisme juntament amb els valencians de les poblacions en què menys ha penetrat el castellà i, de rebot, la cultura castellana,… en la manera d’entendre la vida.

I, més encara, si tenim present que, com em digué Pere Riutort el 31 de gener del 2021, “L’any 1939, el 49% dels valencians eren analfabets [en llengua castellana]”, fet que volia dir que l’escola pública estatal (de tradició castellana, castellanista i patriarcal) encara no havia assolit el seu objectiu de castellanitzar la societat valenciana catalanoparlant. Igualment, m’afegí que, mentres que, “A Mallorca, es fundaren onze fundacions de dones; a València, hi ha hagut alguna cosa, però en un grau molt menor que a Catalunya o a Mallorca [, de fundacions religioses]. I, ací, bastant menys”. 

Això explica que, com plasma l’escriptor mallorquí, “Aquí a Mallorca pot dir-se que de la nostra història i la nostra personalitat no en queda més que la llengua, única parlada entre nosaltres, fora de certs actes cerimoniosos (…). El castellà l’aprenem bé o mal en els llibres, mes no en la vida”. Aquesta darrera frase encaixa molt amb el refrany (que hem trobat amb diferents formes) que deia el meu avi matern, Miguel (1906-1992): “[Jurídicament,] Manen els hòmens, però [, en el dia rere dia,] es fa lo que la vol la dona”. Per aquest motiu, Joan Alcover incorpora paraules que, en el primer quart del segle XXI, encara enllacen amb el matriarcalisme en cada u dels tres territoris esmentats: “No fa gaire es podia dir: ‘Catalunya té una sola tinta; València en té dues; Mallorca… quasi és incolora: no té ni el castellà en els llavis ni el mallorquí en el cor’”…, si més no, a nivell literari. I diem açò perquè, d’acord amb l’estudi esmentat, podem assegurar que, per exemple, on més s’ha conservat (en molts sentits, com ara, en els balls, en la transmissió en lo familiar, en l’herència, etc., sens dubte, ha sigut en les Illes Balears). Escric açò el 6 de novembre del 2023.

I, ¿per què València tenia dues tintes? Segons unes paraules de Pere Riutort (Petra, Mallorca, 1935 – Tàrbena, País Valencià, 2021), del 10 d’agost del 2021, “El foc es feia a terra: jo ho he vist. Cantaven, llegien. Rondalles fent el sopar… Les rondalles reflecteixen la realitat popular: televisió, res; ràdio; res; premsa, pràcticament ningú llegia.

Els valencians teniu els castellans al costat…”.

I, com que el mallorquí (el català) no estava en el cor de molta gent lletrada en 1903, calia impulsar el seu reviscolament. O siga, el de la llengua materna, el de lo matriarcalista, després de més de cent-huitanta anys d’imposició del castellà en quasi totes les illes, llevat de Menorca (la qual, durant bona part del segle XVIII i alguns anys del segle XIX, fou anglesa) i no acollí la Inquisició i permeté l’ús de la llengua catalana. Això enllaça amb unes paraules posteriors de Joan Alcover: “El jovent s’inclina cada vegada més a cantar en la materna llengua, és a dir, a l’autonomia espiritual i poètica de Mallorca. I jo, que ja fa ben prop de vint anys que ho predicava, és clar que no puc menys de celebrar-ho”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.