Un altre relat en què captem molts trets matriarcalistes i, a més, sovint, de línia femenina, és “La dama encantada del castell de Millena”. Començarem dient que Millena és una població valenciana de la comarca del Comtat. Per a accedir al poble, “que governa l’om centenari de la plaça de l’església, cal passar per un congost en què la serra es fa molt estreta (…). I, al capdamunt (…), hi ha les restes del castell àrab” (p. 174). Per tant, primerament, apareixen, en poc d’espai del relat, 1) un arbre (una dona) és qui fa de cap del poble, simbolitzat, 2) per la plaça (espai redó, forma que evoca el cercle), 3) vinculada amb l’església, terme que va associat a la idea d’assemblea, de comunitat, 4) un congost, pas estret (que pot recordar lo local). De fet, en l’entrada “Árbol” que figura en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, veiem que, en el cristianisme, “L’arbre és un símbol femení perquè sorgeix de la terra mare, pateix transformacions i produeix fruits” (p. 125), fruits amb què, com indica després el diccionari (p. 128), “evoca, la major part de les vegades, la imatge de la mare (…). Moltes deesses foren venerades en forma d’un arbre o d’un pal” i està en nexe amb “el culte dels arbres, dels boscs sagrats i de les muntanyes”.
A més, en un altre apartat de la llegenda, copsem que aquest castell “tenia subterranis, aljubs, galeries i passatges que anaven ben endins de la serra, no se sap ben bé ni fins a on, però se sap que arribaven molt lluny. I, des d’aquelles profunditats, emergia temps era temps una misteriosa figura (…), per última vegada, als inicis del segle XX, per a desaparèixer, potser, fins als inicis del següent segle” (p. 175). En altres paraules: com passa en el desert d’Atacama (Xile), on hi ha vida sota terra,… però, en una població valenciana: soterranis (que comuniquen), punts on acumulen aigua per a beure (aljubs), conductes de relació (galeries), passatges (que faciliten les trobades)… I tot, dins de la mare, de la terra (ací, la serra). I, atés que tots eixos mitjans de vida i de comunicació aplegaven lluny, era el Poble, governat i moderat per la dona (la dama que figura posteriorment), qui ho mantenia viu.
Nogensmenys, no és un poble tancat: podem pensar que, cada cert temps, els seus pobladors (encapçalats per aquesta dona) també n’eixirien. ¿Es refereix, per exemple, al fet que, en iniciar-se un nou segle, es celebraven actes festius així com quan naix el primer net d’una família? Aquesta qüestió ens la férem, per primera vegada, mentres tractàvem aquesta narració el 20 de novembre del 2023.
I, com en tantes poblacions catalanoparlants, qui mena la casa (i tot el col·lectiu) i que s’hi interessa,… és una dona. Així, posa que “contaven antigament a Millena que, als inicis de cada segle, apareixia entre les runes del castell una dama amable i bella; una figura encantada de dona, que res no deia, ni espantava, sinó que es passejava per entre les runes del castell (…) tranquil·la” (p. 175). ¿S’hi passejava com la mare que no deixa caure els fills més desvalguts o com qui allarga una mà, fins i tot, als més pobres, als més necessitats i que viuen en la terra?
Afegirem que aquesta dama, si algú s’atrevia a parlar amb ella, “ella li preguntava què desitjava. I, al punt que s’havia expressat el desig, la dama encantada del castell” (p. 175) el satisfeia.
Però, com que hi havia qui només pensava a fer més fortuna i com si, en la vida, només hi hagués diners i propietats i “sabia que eren les més fèrtils de tota la comarca” (p. 176), la dama li responia:
“-El que tu desitges, molt prompte, es farà realitat.
-Moltíssimes gràcies per la vostra mercè, senyora…” (p. 176). Ara bé, uns dies després, ell moria. O siga que l’avarícia i l’afany desmesurat pel poder com també la submissió al preu que calga (les “moltíssimes gràcies”), fan que les persones resten desarrelades i, per consegüent, que passen a la glòria.
Finalment, atés que la dama és moderada (compleix la seua paraula, atorga moltes facilitats, de bon cor i generosa, trets que van en línia de l’arquetip del rei), la seua vida i el seu llegat perduren i no li és menester fer ostentació contínuament. Així, el poble de Millena li reconeix la seua identitat i la seua capacitat, per exemple, per a concedir “alguna partida especialment fèrtil o bé el rastre d’alguna fortuna soterrada que ella sabia com trobar” (p. 176). Al meu coneixement, aquestes paraules podrien empiular amb què ella no cedeix als intents de profanar la història (lo que hi ha sota terra), ni el passat: la terra és un mitjà de vida, una mare a qui besar, a qui somriure i a qui estar agraïts, com el fill que, quan la mare és anciana o el necessita, li obri els braços, l’acull i li torna favors rebuts en altres temps de la seua vida: paciència, afecte, ànims, atenció, etc.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
