Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes i que figura en el “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “El mig home mig peix”. Començarem dient que, així com, en la narració del llangardaix, un pare s’asseia damunt d’una soca (vinculada amb la dona, amb la terra i…, per descomptat, amb les arrels que encara conserva), ací ho fa amb l’aigua (detall, tradicionalment, relacionat amb lo femení i amb lo matriarcalista). “Un home, que es guanyava la vida pescant, va trobar un dia un peix molt gros. (…) De mig cos en amunt, era home i, de mig cos en avall, era peix, i vivia en una casa que era dins de la mar” (p. 189). Resulta interessant que les arrels d’aquest mig home mig peix… romanguen en la casa.

Aquesta casa està en nexe amb els avantpassats, amb la família i, fins a fa poques generacions (com ara, a la darreria dels anys seixanta del segle XX), amb la típica casa o mas amb tres generacions juntes, com, per exemple, ocorregué en ca ma mare, mentres ella era fadrina i visqué en cals seus pares en Alaquàs (l’Horta de València).

“El mig home mig peix va dir al pescador:  -Vull que em donis una noia de les tres que tens, per casar-m’hi. Si no, no et deixaré pescar més.

L’home arriba a casa seva tot trist” (p. 189) i, en distints passatges, ho comenta a cada una de les filles, primerament, a la gran. Afegirem que, amb aquest detall de l’home que plorava, entrem en un tema que no encaixa amb la propaganda que, sovint, es fa des de grups reduccionistes i sí amb reports oberts sobre cultures matriarcalistes (ja que, en elles, l’home també empiula amb el tema de la bona empatia).

Llavors, la filla més xicoteta, amb espenta, diu a son pare: “-Tot el que em direu, faré” (p. 189). Ell, més avant, quant al fet que ella haurà d’anar amb el mig home mig peix, li afig: “-Cap ho voldrà fer! Ens haurem de morir de fam!

Al sentir-ho, la noia petita diu: -Doncs, ja hi aniré jo.

El pare la va acompanyar fins a la platja. Allà l’esperava el mig home mig peix, que se la va endur a dins de la mar” (p. 190). Per tant, la dona va unida a la força i a fer costat a son pare.

Ja dins la mar, el mig home mig peix li addueix que “-Quan passi una voleiada d’ocells que cantin alegres, a casa teva, hi haurà una alegria. I, quan passi una voleiada d’ocells que cantin tristos, és que, a casa teva, hi ha una tristor” (p. 190). Aquest fragment del relat, el 15 d’octubre del 2023, abans d’escriure’l, el relacionàrem amb el vol d’un catxirulo, fins al punt que, durant la primera lectura, diguérem “Clar!”. Els estels, quan volen alegres, ho fan cap al cel (però en posicions moderades) i, quan estan fluixos, cap a la terra.

De fet, tot seguit, aquest missatge que li havia donat l’home peix es plasma en lo que podríem dir la segona part de la vida (ací, la jovenesa i el pas cap a la plenitud): “Ell se’n va anar. I no va tornar fins un dia que ella havia vist una voleiada d’ocells que cantaven alegres! Li va dir que, si volia anar a casa seva, li deixava anar, amb la condició de tornar de seguida que sentís que el cavall donava tres pics” (p. 190). En arribar-hi, “Va trobar que la germana gran es casava” (p. 190) i només pogué ser-hi fins a mitjan festa, quan el cavall donà els tres pics.

“Corrent s’hi enfila. El mig home mig peix l’esperava a la sorra de mar i se la va endur a casa seva, a dins de l’aigua”  (p. 190). Ací captem un altre tret matriarcalista: la sorra (l’arena) de la platja, la qual, igualment, enllaça amb l’aigua. O siga, els dos, units: terra i aigua, els que predominen en les rondalles i en molts poemes com també en cançons tradicionals en llengua catalana. 

Un poc després, ell “la va tornar a deixar fins que, al cap de set anys, ella veu una voleiada d’ocells que volaven, més alegres!” (p. 190): es casava la germana mitjana.

Més avant, “Al cap de temps i temps, veu passar una voleiada d’ocells que cantaven tristos, molt tristos! (…) Ell li va dir que se li estava morint el pare i que ja la deixava estar a casa seva fins que s’hagués mort” (p. 190). En aquest passatge, es reflecteix que el pas de l’etapa de les primeres noces i de les segones és més ràpid (com en lo biològic) que el de l’etapa de casament i de maduresa (la plenitud i la tardor de la vida). I, quan ella tornarà a la casa pairal, ho farà en l’hivern: per això, la dona, entre els vestits que el mig home mig peix li oferia, tria el negre (color associat a la foscor).

Finalment, ella espera el cavall del mig home mig peix i, quan hi aplega, no en fa cas perquè, malgrat que ell tracta que la dona seguesca les seues directrius, com que ella ja és qui porta la seua vida i amb iniciativa, es fa lo que vol la dona.  Això explica que la narradora (una dona que vivia en 1902) digués que “La noia va pujar a dalt del terrat (…) i, d’allà estant, va veure el mig home mig peix a la platja” (p. 190), és a dir, des del tron. Per consegüent, la xicota, en la plenitud de la vida, en la seua maduresa, és qui té la darrera paraula i, a més, empiula amb allò que diu un refrany: “Nous reis, noves lleis”, amb la diferència que, ací, ho fa una regina (una dona).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.